Carta a un preadolescent --- Carta a un preadolescente

[Entrada 326]

Carta a un preadolescent

La gran deu del plaer és la varietat. Samuel Johnson (Dr. Johnson) (1709-1784), poeta, assagista, biògraf, lexicògraf, i crític literari anglès.

En la varietat hi ha el plaer.
Quintilià (ca. 30 - ca. 95), retòric romà.

Pensava titular aquest text com a «carta a un noi de catorze anys», però finalment no ho he fet perquè aquest text també és vàlid per a les noies que, de fet, tenen onze, dotze o tretze anys quan arriben a la pubertat. O sigui que tampoc són els catorze que havia pensat inicialment.

Estimat company,

No ens ha de sorprendre que les persones tinguem tendència a buscar l'amistat de persones que es comporten i pensen de forma similar a la nostra, sobretot si els agrada fer les mateixes coses que a nosaltres i tenen gustos propers als nostres. És lògic que sigui així perquè un comportament similar al nostre ens fa sentir més còmodes, un pensament similar al nostre reafirma allò que pensem, i que tinguin gustos similars en les coses que fem o que ens agraden ens facilita compartir-les. Però això té un risc que és la falta de crítica que comporta. Aquesta falta d'algú que en faci veure allò que és millorable, allò que és negatiu o allò que és directament dolent, i ens fa perdre opcions de progressar en la direcció que faria de nosaltres una millor persona.

Diuen que el pitjor que poden dir d'un mateix és: «és un bon noi»/«és una bona noia». I és cert que quan només es diu això en realitat vol dir que no ens troben cap altra gràcia o qualitat positiva. Si això va precedit d'un «és guapo», «està bo», «és molt simpàtic», «és divertit» («és guapa», «està bona», «és molt simpàtica», «és divertida») o el que sigui, ja no té el mateix valor. El problema és quan només es pot dir de tu que ets una bona persona. Però no perdem de vista que a l'hora de la veritat, a la vida, el que acaba tenint valor és «ser una bona persona».

La gent que no opina igual que jo, em fa rumiar i fins i tot em fa adonar dels meus errors, que no són pocs. Qui no es comporta com jo m'ajuda a veure i descobrir altres formes de fer que poden millorar o refermar les meves. Aquells que tenen altres gustos em poden fer descobrir plaers i altres coses que desconec. Per tant, la diversitat m'enriqueix, m'ajuda a millorar. Finalment, per saber que és bo, que és la bondat, també he de saber allò que és dolent i la maldat.

Deixem de ser infants quan comença la nostra pubertat, amb l'aparició dels primers caràcters sexuals secundaris. Les noies solen anar un parell d'anys per davant dels nois. Nosaltres solem iniciar aquesta pubertat entre els tretze i els catorze o potser els quinze. Per poder abandonar la infància i fer-nos adults hem de deslligar-nos de la protecció dels pares, de la seva influència. I això és l'essència de l'adolescència: Deixar de dependre dels pares per trobar-nos a nosaltres mateixos.

Els psicòlegs diuen que el nostre caràcter està compost per aquells trets de la nostra forma de ser que vénen de la nostra herència genètica, mentre que la personalitat és allò que aporta a la nostra manera de ser l'educació que hem rebut i tot el que hi hàgim aportat nosaltres personalment. El caràcter és invariable, podem intentar dominar-ne o controlar els aspectes més negatius, però només podem pretendre això: gestionar-lo, no canviar-lo. En canvi la personalitat és el conjunt d'aportacions que hem fet nosaltres i el nostre entorn a la nostra forma de ser i, per tant, és sempre modificable, sempre es pot treballar. Això ens fa veure que no podem ser el que vulguem, només ens podem moure en l'àmbit de les limitacions que ens imposi el nostre físic i el nostre caràcter.

A catorze anys solem tenir una autoestima força perjudicada que se suma als canvis tan importants que es produeixen en nosaltres, i això comporta una inseguretat força important. És un canvi força important, potser el més important de la nostra vida: l'adolescència, que en bona part ens definirà com a adults. I ens acabem de quedar sense pares perquè ens hem de desenganxar d'ells. El més normal és intentar substituir aquesta mancança per l'entorn social on ens movem. El que importen són les nostres amistats. No podem fallar-los, no podem decebre'ls. Mai tindràs uns amics com els que facis ara durant l'adolescència.

El problema és que en aquestes edats solem ser molt radicals i estem carregats de pors que ens produeixen cert terror a les diferències. Tendim a fer «bullying» (assetjar) als qui són diferents, als «raros». I aquest sol ser el nostre error als dotze, tretze, catorze, o quinze, fugim de la diversitat perquè, en el fons, ens fa por, i així empobrim la formació de l'adult que, si tot va bé, algun dia arribarem a ser.

Sé que és difícil intentar nadar contra corrent i que moltes vegades seran les amistats qui et duran on, potser per nosaltres mateixos, mai hauríem anat a parar, de vegades per al nostre bé, potser moltes d'elles, d'altres, no. El que et vull recomanar és que no renunciïs a respectar, conèixer i acceptar allò que és diferent. La diferència ens enriqueix la nostra personalitat.

Una abraçada.

Carta a un preadolescente

La gran fuente del placer es la variedad.
Samuel Johnson (Dr. Johnson) (1709-1784), poeta, ensayista, biógrafo, lexicógrafo, y crítico literario inglés.

En la variedad está el placer.
Quintiliano (ca. 30 - ca. 95), retórico romano.

Pensaba titular este texto como «carta a un chico de catorce años», pero finalmente no lo he hecho porque este texto también es válido para las chicas que, de hecho, tienen once, doce o trece años cuando llegan a la pubertad. O sea que tampoco son los catorce que había pensado inicialmente.

Querido compañero,

No nos debe sorprender que las personas tengamos tendencia a buscar la amistad de personas que se comportan y piensan de forma similar a la nuestra, sobre todo si les gusta hacer las mismas cosas que a nosotros y tienen gustos cercanos a los nuestros. Es lógico que sea así porque un comportamiento similar al nuestro nos hace sentir más cómodos, un pensamiento similar al nuestro reafirma lo que pensamos, y que tengan gustos similares en las cosas que hacemos o que nos gustan nos facilita compartirlas. Pero esto tiene un riesgo que es la falta de crítica que comporta. Esa falta de alguien que nos haga ver lo que es mejorable, lo que es negativo o lo que es directamente malo, y nos hace perder opciones de progresar en la dirección que haría de nosotros una mejor persona.

Dicen que lo peor que pueden decir de uno mismo es que «es un buen chico» / «es una buena chica». Y es cierto que cuando solo se dice eso en realidad significa que no nos encuentran otra gracia o cualidad positiva. Si esto va precedido de un «es guapo», «está bueno», «es muy simpático», «es divertido» («es guapa», «está buena», «es muy simpática», «es divertida») o lo que sea, ya no tiene el mismo valor. El problema es cuando solo se puede decir de ti que eres una buena persona. Pero no perdamos de vista que a la hora de la verdad, en la vida, lo que acaba teniendo valor es «ser una buena persona».

La gente que no opina igual que yo, me hace pensar y hasta me hace dar cuenta de mis errores, que no son pocos. Quien no se comporta como yo me ayuda a ver y descubrir otras formas de hacer que pueden mejorar o afianzar las mías. Aquellos que tienen otros gustos me pueden hacer descubrir placeres y otras cosas que desconozco. Por lo tanto, la diversidad enriquece, me ayuda a mejorar. Finalmente, para saber que es bueno, que es la bondad, también tengo que saber lo que es malo y la maldad.

Dejamos de ser niños cuando empieza nuestra pubertad, con la aparición de los primeros caracteres sexuales secundarios. Las chicas suelen ir un par de años por delante de los chicos. Nosotros solemos iniciar esta pubertad entre los trece y los catorce o quizás los quince. Para poder abandonar la infancia y hacernos adultos debemos desligarnos de la protección de los padres, de su influencia. Y eso es la esencia de la adolescencia: Dejar de depender de los padres para encontrarnos a nosotros mismos.

Los psicólogos dicen que nuestro carácter está compuesto por aquellos rasgos de nuestra forma de ser que vienen de nuestra herencia genética, mientras que la personalidad es lo que aporta a nuestra manera de ser la educación que hemos recibido y todo lo que hayamos aportado nosotros personalmente. El carácter es invariable, podemos intentar dominar-lo o controlar los aspectos más negativos, pero solo podemos pretender esto: gestionarlo, no cambiarlo. En cambio la personalidad es el conjunto de aportaciones que hemos hecho nosotros y nuestro entorno a nuestra forma de ser y, por tanto, es siempre modificable, siempre se puede trabajar. Esto nos hace ver que no podemos ser lo que queramos, solo nos podemos mover en el ámbito de las limitaciones que nos imponga nuestro físico y nuestro carácter.

A catorce años solemos tener una autoestima bastante perjudicada que se suma a los cambios tan importantes que se producen en nosotros y eso conlleva una inseguridad bastante importante. Es un cambio muy importante, quizás el más importante de nuestra vida: la adolescencia, que en buena parte nos definirá como adultos. Y nos acabamos de quedar sin padres porque nos debemos despegar de ellos. Lo más normal es intentar sustituir esa carencia por el entorno social donde nos movemos. Lo que importan son nuestras amistades. No podemos fallarles, no podemos decepcionarlos. Nunca tendrás unos amigos como los que hagas ahora durante la adolescencia.

El problema es que en estas edades solemos ser muy radicales y estamos cargados de miedos que nos producen cierto terror a las diferencias. Tendemos a hacer «bullying» (acosar) a quienes son diferentes, los «raros». Y ese suele ser nuestro error a los doce, trece, catorce, o quince, se huye de la diversidad porque, en el fondo, nos da miedo, y así empobrecemos la formación del adulto que, si todo va bien, algún día llegaremos a ser.

Sé que es difícil intentar nadar contra corriente y que muchas veces serán las amistades quienes te llevarán donde, quizás por nosotros mismos, nunca habríamos ido a parar, a veces para nuestro bien, tal vez muchas de ellas, otras, no. Lo que te quiero recomendar es que no renuncies a respetar, conocer y aceptar lo diferente. La diferencia enriquece nuestra personalidad.

Un abrazo