Bolivarians --- Bolivarianos

[Entrada 118]

Bolivarians

Els països Bolivarians estrictament són les sis nacions hispanoamericanes (Bolívia, Colòmbia, Equador, Panamà, Perú i Veneçuela) l'origen republicà dels quals es remunta a les guerres independentistes dutes a terme —parcial o totalment— pels ideals i els exèrcits liderats per Simón Bolívar a els virregnats de Nova Granada i del Perú. Tot i que Panamà no compleix estrictament aquests requisits aquest país es considera bolivarià ja que, proclamada la independència de l'istme en 1821, els patriotes panamenys es van unir de manera voluntària les antigues províncies virregnals de Panamà i Veraguas a la Gran Colòmbia i, dissolta aquesta (1830), dit territori va formar part de Colòmbia fins a 1903. a més, Bolívar va triar a Panamà com a seu del Congrés Amfictiònic.

El bolivarianisme és un corrent de pensament polític teòricament basat en la vida i obra de Simón Bolívar, que s'ha convertit amb els anys en una qüestió de culte amb més o menys suport en els països bolivarians (Bolívia, Colòmbia, Perú, Equador, Panamà i Veneçuela). El bolivarianisme, com a ideologia, uneix el patriotisme hispanoamericà, el republicanisme cívic-humanista i el socialisme. No obstant això, aquesta última tendència ideològica és poc probable en el context històric, ja que el pensament de Bolívar i els seus afins s'apropava més a l'acumulació de les riqueses en el si de famílies i terratinents. Avui dia diversos líders polítics, grups comunitaris i moviments socials basen els seus propis projectes en interpretacions dels ideals de Bolívar. Vegeu, per exemple, l'iniciat per l'expresident de Veneçuela Hugo Chávez, i que ha inspirat així a diversos líders llatinoamericans com el president de l'Equador, Rafael Correa i el president de Bolívia, Evo Morales, que es basen en les idees de Simón Bolívar i que s'emmarquen en el denominat socialisme del segle XXI, sorgit arran de la revolució bolivariana a Veneçuela.

El govern de Rafael Correa a l'Equador està portant al seu país a un creixement constant, tant que cada dia són mes dels equatorians que en el seu moment van emigrar Europa a la recerca de millors condicions de vida arran de la crisi de 1999, que estan tornant al seu país d'origen i hi ha ja una important colònia de joves espanyols establerts en aquest país ja sigui com a petits empresaris o com a empleats d'empreses espanyoles que han aconseguit contractes de negoci a l'Equador.

Les propostes i posicionaments econòmics de Rafael Correa (Doctor en economia per la Universitat d'Illinois) per al govern del país, reflectides en la composició del seu equip executiu, estan a mig camí de la «línia dura» d'Hugo Chávez i Evo Morales i les tendències més clàssicament socialdemòcrates de Néstor Kirchner o Luiz Inácio Lula da Silva. Proposa la renegociació del deute extern del país, l'aturada de les negociacions per incorporar-se al Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb els Estats Units, amb una posterior renegociació, i una major despesa en aspectes socials. És partidari de limitar el pagament del deute extern i, fins i tot, de renegociar-lo de forma semblant a com s'ha fet a l'Argentina amb el govern de Kirchner. Ha posat en marxa una reforma de la constitució actual i vol modificar el marc institucional de l'estat.

Un altre cas d'un estat simpatitzant amb les tesis bolivarianes és Uruguai gràcies al seu president, Tabaré Vázquez, el govern funciona i va endavant amb plantejaments valents com el Pla d'Equitat que apunta cap a una igualtat intergeneracional, de gènere, ètnic-racial, equitat territorial i d'oportunitats sense distinció, o un Pla d'Emergència social, l'objectiu del qual és generar les condicions de caràcter estructural imprescindibles per emprendre efectivament el camí cap a la igualtat, l'equitat i la justícia social. Un pla que pretén aconseguir la sortida de la indigència i la pobresa, aportant respostes a les demandes i necessitats més bàsiques sobretot en alimentació i salut.

Dins de les relacions internacionals del govern del Dr. Vázquez destaquen la represa de relacions amb Cuba, l'afermada amistat entre el govern uruguaià i el veneçolà, la mala comunicació entre Uruguai i Argentina, les dures crítiques del mandatari al Mercosur, la negativa del govern a signar un TLC amb els Estats Units, les millorades relacions amb altres governs "progressistes" com el de Bolívia, Xile, Brasil i Equador i finalment, les noves fronteres de comerç amb països com Nova Zelanda, Rússia, Xina, Índia i els Emirats Àrabs Units.

Està clar que no tots els bolivarians estan a Veneçuela (amb Chávez i Maduro) ni a Bolívia (amb Morales), i que alguns d'aquests bolivarians progressen sense que se'n parli. Jutjar les idees bolivarianes veient tan sols a Maduro o les bravates de Chávez, seria com limitar-nos a veure el liberalisme mirant només a Pinochet o Videla, o veure els seus avantatges analitzant tan sols el que ha passat amb la British-Rail o la regressió del sistema sanitari públic del Regne Unit, des del govern de la Thatcher, tot i que també formin part de la seva història. I és que, al cap i a la fi, ni els "dolents" són tan dolents ni els "bons" són tan bons.

Una abraçada.

Bolivarianos

Los países bolivarianos estrictamente son las seis naciones hispanoamericanas (Bolivia, Colombia, Ecuador, Panamá, Perú y Venezuela) cuyo origen republicano se remonta a las guerras independentistas llevadas a cabo —parcial o totalmente— por los ideales y los ejércitos liderados por Simón Bolívar en los virreinatos de Nueva Granada y del Perú. Aunque Panamá no cumple estrictamente estos requisitos este país se considera bolivariano ya que, proclamada la independencia del istmo en 1821, los patriotas panameños se unieron de manera voluntaria a las antiguas provincias virreinales de Panamá y Veraguas a la Gran Colombia y, disuelta esta (1830), dicho territorio formó parte de Colombia hasta 1903. Además, Bolívar eligió a Panamá como sede del Congreso Anfictiónico.

El bolivarianismo es una corriente de pensamiento político teóricamente basada en la vida y obra de Simón Bolívar, que se ha convertido con los años en una cuestión de culto con mayor o menor apoyo en los países bolivarianos (Bolivia, Colombia, Perú, Ecuador, Panamá y Venezuela). El Bolivarianismo, como ideología, une el patriotismo hispanoamericano, el republicanismo cívico-humanista y el socialismo. Sin embargo, esta última tendencia ideológica es poco probable en el contexto histórico, ya que el pensamiento de Bolívar y sus allegados se acercaba más a la acumulación de las riquezas en el seno de familias y terratenientes. Hoy en día varios líderes políticos, grupos comunitarios y movimientos sociales basan sus propios proyectos en interpretaciones de los ideales de Bolívar. Véase, por ejemplo, el iniciado por el ex-presidente de Venezuela Hugo Chávez, y que ha inspirado así a varios líderes latinoamericanos como el presidente de Ecuador, Rafael Correa y el presidente de Bolivia, Evo Morales, quienes se basan en las ideas de Simón Bolívar y que se enmarcan en el denominado socialismo del siglo XXI, surgido a raíz de la revolución bolivariana en Venezuela.

El gobierno de Rafael Correa en Ecuador está llevando a su país a un crecimiento constante, tanto que cada día son más de los ecuatorianos que en su momento emigraron Europa en busca de mejores condiciones de vida a raiz de la crisis de 1999, que están volviendo a su país de origen y hay ya una importante colonia de jóvenes españoles afincados en ese país ya sea como pequeños empresarios o como empleados de empresas españolas que han conseguido contratos de negocio en Ecuador.

Las propuestas y posicionamientos económicos de Rafael Correa (Doctor en economía por la Universidad de Illinois) para el gobierno del país, reflejadas en la composición de su equipo ejecutivo, están a medio camino de la «línea dura» de Hugo Chávez y Evo Morales y las tendencias más clásicamente socialdemócratas de Néstor Kirchner o Luiz Inacio Lula da Silva. Propone la renegociación de la deuda externa del país, el paro de las negociaciones para incorporarse al Tratado de Libre Comercio (TLC) con Estados Unidos, con una posterior renegociación, y un mayor gasto en aspectos sociales. Es partidario de limitar el pago de la deuda externa y, incluso, de renegociarla de forma similar a como se ha hecho en Argentina con el gobierno de Kirchner. Ha puesto en marcha una reforma de la constitución y quiere modificar el marco institucional del estado.

Otro caso de un estado simpatizante con las tesis bolivarianas és Uruguay gracias a su presidente, Tabaré Vázquez, cuyo gobierno funciona y va adelante con planteos valientes como el Plan de Equidad que apunta hacia una igualdad intergeneracional, de género, étnico–racial, equidad territorial y de oportunidades sin distinción, o un Plan de Emergencia Social cuyo objetivo es generar las condiciones de carácter estructural imprescindibles para emprender efectivamente el camino hacia la igualdad, la equidad y la justicia social. Un plan que pretende lograr la salida de la indigencia y la pobreza, aportando respuestas a las demandas y necesidades más básicas sobre todo en alimentación y salud.

Dentro de las relaciones internacionales del gobierno del Dr. Vázquez destacan la reanudación de relaciones con Cuba, la afianzada amistad entre el gobierno uruguayo y el venezolano, la mala comunicación entre Uruguay y Argentina, las duras críticas del mandatario al Mercosur, la negativa del gobierno a firmar un TLC con Estados Unidos, las mejoradas relaciones con otros gobiernos "progresistas" como el de Bolivia, Chile, Brasil y Ecuador y finalmente, las nuevas fronteras de comercio con países como Nueva Zelanda, Rusia, China, India y Emiratos Árabes Unidos.

Está claro que no todos los bolivarianos están en Venezuela (con Chávez y Maduro) ni en Bolívia (con Morales), y que algunos de esos bolivarianos progresan sin que se hable de ellos. Juzgar las ideas bolivarianas viendo tan solo a Maduro o las bravatas de Chávez, sería como limitarnos a ver el liberalismo mirando solo a Pinochet o Videla, o ver sus ventajas analizando tan solo lo que ha pasado con la British-Rail o la regresión del sistema sanitario público del Reino Unido, desde el gobierno de la Thatcher, aunque también formen parte de su historia. Y es que, al fin y al cabo, ni los "malos" son tan malos ni los "buenos" son tan buenos.

Un abrazo.