Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 19 de setembre de 2016

Històries (I) --- Historias (I)

[Entrada 137]

Històries (I)


Constantí el Gran fou el darrer emperador únic de Roma des de l'any 324 fins a la seva mort al 337. Després d'ell l'imperi es va partir definitivament. Fou el primer emperador romà que va professar el cristianisme, tot i que va ser batejat quan ja es trobava en el llit de mort. Va repartir l'imperi entre els seus fills i dos dels seus nebots. Pretenia que governessin tots en comú però el gran, Constantí II, fos el primer en rang, encara que tots ho fessin amb la mateixa autoritat. Tot plegat va dur a què l'imperi es partís definitivament en dos tal com havia ideat el seu antecessor Dioclecià. Un d'ells va mantenir la capital a Roma, va ser l'Imperi d'Occident. Es considera que va durar fins a l'any 476 quan Odoacre, el primer rei bàrbar d'Itàlia, va deposar a Ròmul Augústul, el darrer emperador de Roma. L'altre va tenir la capital a Constantinoble (Bizanci), va ser conegut com l'Imperi Romà d'Orient (o Imperi de Bizanci), i es va mantenir fins al 1453, any en què Constantinoble va caure en mans dels Otomans. És a dir, que l'Imperi d'Orient a durar quasi mil anys més que el d'Occident. Les relacions entre aquests dos imperis (Orient i Occident) mentre van coexistir van tenir moments bons i d'altres no tan bons, fins i tot va haver-hi enfrontaments bèl·lics entre ells, essent en general el d'Orient el més fort.

Dioclecià havia posat fi a la crisi del segle III (235-284), deguda la pressió dels veïns pobres de l'Imperi (fonamentalment els bàrbars del nord com les tribus germàniques, normandes i magiars), i a les revoltes a la zona d'Egipte. Va arribar a la conclusió que l'imperi era massa gran per ser governat per un sol emperador i va idear un sistema anomenat tetrarquia que es basava en dos emperadors (amb el títol d'august) i dos hereus (amb el títol de cèsar). Quan l'any 305 Dioclecià i Maximilià, els dos primers que ostentaren el títol d'august, es retiraren, s'inicià una guerra civil que va dur a Constantí el Gran al poder i a la reunificació de l'imperi. En aquesta guerra civil, tant Constantí com els seus adversaris, van haver d'aliar-se amb algunes tribus bàrbares.

De fet, al contrari del que alguns defensen, els bàrbars no van invadir mai formalment l'Imperi Romà d'Occident, sinó que van ésser introduïts pels mateixos romans. Així, Odoacre, quan va deposar a Ròmul Augústul, formava part de la guàrdia imperial amb altres mercenaris bàrbars. A més, alguns dels darrers emperadors de Roma havien estat nomenats per l'emperador d'Orient amb el suport dels bàrbars. A poc a poc les grans fortunes de l'imperi s'havien anat desentenent de la vida política i militar de l'imperi i s'havien retirat a les seves quintes on es van fer forts, cosa que va donar origen als castells feudals, i va obligar a l'imperi a reclutar com a mercenaris els bàrbars del nord, cosa que va evidenciar les seves febleses.

Una abraçada.








Historias (I)


Constantino el Grande fue el último emperador único de Roma desde el año 324 hasta su muerte en el 337. Después de él el imperio se partió definitivamente. Fue el primer emperador romano que profesó el cristianismo, aunque fue bautizado cuando ya se encontraba en el lecho de muerte. Repartió el imperio entre sus hijos y dos de sus sobrinos. Pretendía que gobernaran todos en común pero el mayor, Constantino II, fuera el primero en rango, aunque todos lo hicieran con la misma autoridad. Todo ello llevó a que el imperio se partiera definitivamente en dos tal como había ideado su antecesor Diocleciano. Uno de ellos mantuvo la capital en Roma, fue el Imperio de Occidente. Se considera que duró hasta el año 476 cuando Odoacro, el primer rey bárbaro de Italia, depuso a Rómulo Augústulo, último emperador de Roma. El otro tuvo la capital en Constantinopla (Bizancio), fue conocido como el Imperio Romano de Oriente (o Imperio de Bizancio), y se mantuvo hasta el 1453, año en que Constantinopla cayó en manos de los Otomanos. Es decir, que el Imperio de Oriente duró casi mil años más que el de Occidente. Las relaciones entre esos dos imperios (Oriente y Occidente) mientras coexistieron tuvieron momentos buenos y otros no tan buenos, incluso hubo enfrentamientos bélicos entre ellos, siendo en general el de Oriente el más fuerte.

Diocleciano había puesto fin a la crisis del siglo III (235-284), debida la presión de los vecinos pobres del Imperio (fundamentalmente los bárbaros del norte como las tribus germánicas, normandas y magiares), y a las revueltas en la zona de Egipto. Llegó a la conclusión de que el imperio era demasiado grande para ser gobernado por un solo emperador e ideó un sistema llamado tetrarquía que se basaba en dos emperadores (con el título de augusto) y dos herederos (con el título de césar). Cuando en el año 305 Diocleciano y Maximiliano, los dos primeros que ostentaron el título de augusto, se retiraron, se inició una guerra civil que concluyó con Constantino el Grande en el poder y con la reunificación del imperio. En esa guerra civil, tanto Constantino como sus adversarios, tuvieron que aliarse con algunas tribus bárbaras.

De hecho, al contrario de lo que algunos defiendan, los bárbaros no invadieron nunca formalmente del Imperio Romano de Occidente, sino que fueron introducidos por los mismos romanos. Así, Odoacro, cuando depuso a Rómulo Augústulo, formaba parte de la guardia imperial con otros mercenarios bárbaros. Además, algunos de los últimos emperadores de Roma habían sido nombrados por el emperador de Oriente con el apoyo de los bárbaros. Poco a poco las grandes fortunas del imperio habían ido desentendiéndose de la vida política y militar del imperio y se habían retirado a sus quintas donde se hicieron fuertes, lo que dio origen a los castillos feudales, y obligó al imperio a reclutar como mercenarios a los bárbaros del norte, lo que evidenció sus debilidades.

Un abrazo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada