Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Històries (i V) --- Historias (y V)

[Entrada 141]

Històries (i V)


Els comtes de Barcelona (el Casal de Barcelona) no havien aspirat al títol de rei de Catalunya (o Gothlandia), que se solia aconseguir amb la benedicció papal, abans de ser reis d'Aragó. Probablement perquè sabien que els Papes entre el 988 i el 1137 no tenien gens d'interès a fer res que pogués generar conflictes amb els corresponents reis de França. D'altra banda, no va ser fins al 1258, amb els tractats de Corbeil que el rei de França (Lluís IX, el sant) va reconèixer la independència de Catalunya, renunciant als seus drets sobre el que havia estat Gòtia, a canvi el comte de Barcelona (Jaume I, el conqueridor) va renunciar als seus drets sobre Occitània, que havia ocupat el rei de França com a conseqüència de la croada contra els albigesos.

La noblesa aragonesa va estar, força vegades, descontenta del seu rei del Casal de Barcelona, especialment després de la conquesta de València. A més, el rei va haver de patir un parell de croades promocionades pels papes: la ja esmentada croada contra els albigesos (o Croada albigesa) promoguda per acabar amb l'heretgia dels càtars (1207-1244) on va morir el rei Pere, el Catòlic (dit també Pere II d'Aragó i Pere I de Catalunya-Aragó), qui era fill d'Alfons II d'Aragó i pare de Jaume I; i la Croada contra la Corona d'Aragó (1283-1285) en un intent dels papes d'Avinyó de donar la corona d'Aragó a Carles I de Valois, segon fill del rei Felip III de França.

En els capítols matrimonials d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó (els reis catòlics) es va acordar que no es modificaria l'estructura política de cap dels reialmes, és a dir, que es va mantenir l'estructura de la Corona d'Aragó i la de la Corona de Castella, formant una nova "confederació" de reialmes, la qual cosa es va respectar per la dinastia de el Casal d'Àustria, la qual es va extinguir amb Carles II, l'embruixat, rei de Castella i Aragó fins al 1700. Malgrat això alguns serveis es van mancomunar i, per exemple, els exèrcits van quedar en mans de la Corona de Castella. La Corona d'Aragó no en tenia i depenia i pagava per ser defensada per les tropes castellanes, cosa que no va funcionar quan l'enemic fou la mateixa Castella.

Ferran II d'Aragó, el catòlic, havia concedit a les Corts Catalanes, el privilegi d'aprovar tots els decrets reials, és a dir, que els decrets reials només eren vàlids a Catalunya si havien estat aprovats prèviament per les Corts de Barcelona. Això va crear moltes dificultats als reis del Casal d'Àustria, especialment, en el suport a les aspiracions europees d'aquells. Aquest dret no ha estat mai derogat i Felip V, el primer que va ostentar el títol de rei d'Espanya, no el va respectar per aprovar els seus Decrets de Nova Planta. Així que aquests decrets que unificaven els seus reialmes, en dreta llei, com que no van ser mai aprovats per les Corts Catalanes, van ser aplicats fora de la llei a Catalunya.

- o -

Aquesta sèrie de textos (posts), que en realitat en són un de sol, podria haver estat titulada Catalunya de Tarraco als Borbons o una cosa similar, però em va semblar que els allunyaria de l'objectiu que pretenia, és a dir, d'allò que volia transmetre.

Ja he dit més d'una vegada que la història no és una ciència exacta, que està subjecta a interpretacions, per això he volgut basar-me en dades i dates concretes, i molt poques vegades he donat explicacions o justificacions.

Una abraçada.








Historias (y V)


Los condes de Barcelona (la Casa de Barcelona) no habían aspirado al título de rey de Cataluña (o Gothlandia), que se solía conseguir con la bendición papal, antes de ser reyes de Aragón. Probablemente porque sabían que los Papas entre el 988 y el 1137 no tenían ningún interés en hacer nada que pudiera generar conflictos con los correspondientes reyes de Francia. Por otra parte, no fue hasta el 1258, con los tratados de Corbeil que el rey de Francia (Luis IX, el santo) reconoció la independencia de Cataluña, renunciando a sus derechos sobre el que había sido Gothia, a cambio el conde de Barcelona (Jaime I, el conquistador) renunció a sus derechos sobre Occitania, que había ocupado el rey de Francia como consecuencia de la cruzada contra los albigenses.

La nobleza aragonesa estuvo, bastantes veces, descontenta de su rey de la Casa de Barcelona, especialmente después de la conquista de Valencia. Además, el rey tuvo que sufrir un par de cruzadas promocionadas por los papas: La ya mencionada cruzada contra los albigenses (o Cruzada albigense) promovida para acabar con la herejía de los cátaros (1207 - 1244) donde murió el rey Pedro, el Católico (llamado también Pedro II de Aragón y Pedro I de Catalunya-Aragón), quien era hijo de Alfonso II de Aragón y padre de Jaime I; y la Cruzada contra la Corona de Aragón (1283-1285) en un intento de los papas de Aviñón de dar la corona de Aragón a Carlos de Valois, segundo hijo del rey Felipe III de Francia.

En los capítulos matrimoniales de Isabel I de Castilla y Fernando II de Aragón (los reyes católicos) se acordó que no se modificaría la estructura política de ninguno de los reinos, es decir, que se mantuvo la estructura de la Corona de Aragón y la de la Corona de Castilla, formando una nueva "confederación" de reinos, lo que se respetó por la dinastía de la Casa de Austria, la cual se extinguió con Carlos II, el hechizado, rey de Castilla y Aragón hasta el 1700 . A pesar de ello algunos servicios se mancomunaron y, por ejemplo, los ejércitos quedaron en manos de la Corona de Castilla. La Corona de Aragón no tenía ejercito y dependía y pagaba por ser defendida por las tropas castellanas, lo cual no funcionó cuando el enemigo fue la misma Castilla.

Fernando II de Aragón, el católico, había concedido a las Cortes Catalanas, el privilegio de aprobar todos los decretos reales, es decir, que los decretos reales sólo eran válidos en Cataluña si habían sido aprobados previamente por las Cortes de Barcelona. Esto creó muchas dificultades a los reyes de la Casa de Austria, especialmente, en el apoyo a las aspiraciones europeas de aquellos. Este derecho no ha sido nunca derogado y Felipe V, el primero que ostentó el título de rey de España, no lo respetó para aprobar sus Decretos de Nueva Planta. Así que esos decretos que unificaban sus reinos, en buena ley, como nunca fueron aprobados por las Cortes Catalanas, fueron aplicados fuera de la ley en Cataluña.

- o -

Esta serie de textos (posts), que en realidad son uno solo, podría haber sido titulado Cataluña de Tarraco a los Borbones o algo similar, pero me pareció que los alejaría del objetivo que pretendía, es decir, de lo que quería transmitir.

Ya he dicho más de una vez que la historia no es una ciencia exacta, que está sujeta a interpretaciones, por eso he querido basarme en datos y fechas concretas, y muy pocas veces he dado explicaciones o justificaciones.

Un abrazo.


2 comentaris: