Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Històries (IV) --- Historias (IV)

[Entrada 140]

Històries (IV)


Gòtia (que també fou mal anomenada La Marca Hispànica) estava formada pels territoris i comtats conquerits per Carlemany al voltant dels Pirineus per tal de defensar l'Imperi Carolingi de les incursions i ràtzies sarraïnes provinents del califat de Còrdova. En el regne dels francs la denominació Gòtia començà a emprar-se vers el segle IX, desapareixent progressivament a començaments del segle XII. El governador de Gòtia ostentà el títol de «marchio» o «dux» (marquès o duc); el primer governant a emprar-lo fou el got Sunifred (?-848), comte de Barcelona, Cerdanya i Urgell, i de Narbona; i el darrer «dux» de la Gòtia fou el comte Borrell II (927-992). El comte Borrell II va ser el qui deixaria de retre vassallatge al rei dels francs, provocant, de fet, la independència d'aquests comtats, encara que no fos de dret, arribant-se a anomenar "Príncep de la terra gòtica" (Gothlandia). Aquest fet avui en dia es consideraria una declaració unilateral d'independència. Aquests fets es produïren després què entre l'any 978 i l'any 985 hi hagués diverses incursions musulmanes als territoris de Gòtia que van culminar amb el saqueig de Barcelona de l'any 985. Les peticions d'ajuda del comte Borrell II van ser ignorades pel rei franc Lotari I que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes al Comtat de Verdun, i com a conseqüència, si hi afegim un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb Hug Capet. Borrell II, també conegut com a Borrell I de Barcelona, va ser comte de Barcelona, Girona, Osona (947-992) i comte d'Urgell (948-992).

Es diu que el Regne d'Aragó va néixer l'any 1035 amb la unió dels comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça en la figura de Ramir I malgrat que en realitat Ramir I no s'intitulà rei, ni l'antic comtat d'Aragó esdevingué regne sota el seu regnat, tot i que hi ha tota una sèrie de documentació que s'ha demostrat que és falsa, que diu el contrari. El succeïren el seu fill Sanç Ramires i els seus néts, Pere, Alfons i Ramir. Els tres primers (Sanç Ramires, Pere i Alfons) foren reis d'Aragó i de Pamplona, mentre que Ramir només ho fou d'Aragó. Va ser conegut com a Ramir II d'Aragó, el Monjo, i és qui dóna la corona d'Aragó als descendents de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona.

El primer rei d'Aragó que no era al mateix temps rei de Pamplona, Ramir II, va rebre la corona a la mort, l'any 1134, del seu germà Alfons I, el bataller. Alfons havia fet testament a favor de l'orde del Temple, però els nobles aragonesos van arribar a l'acord que al Regne d'Aragó el succeís el seu germà petit Ramir, bisbe de Roda-Barbastre. Ramir, gens interessat per ser rei, va acabar per cedir el govern del regne al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, l'any 1137. La noblesa aragonesa havia impedit poc abans que el cedís al rei de Castella.

En els capítols matrimonials de Barbastre (1137) es fixava que el comte es casaria amb la filla de Ramir, Peronella (també dita Urraca) que tenia 1 any. Ramir II seria rei mentre visqués i el comte ho seria després de la mort de Ramir només si la seva muller Peronella moria sense fills i ell la sobrevivia. El fill de Ramon Berenguer i Peronella, Alfons I el Cast (o Alfons II d'Aragó), va ser la primera persona que va ostentar alhora el títol de comte de Barcelona i el de rei d'Aragó, donant el tret de sortida a la Corona d'Aragó (també coneguda com a Corona Catalano-Aragonesa). Cada un dels dos territoris mantindria les seves estructures polítiques i només compartirien el rei. Avui definiríem aquesta manera d'organitzar el reialme com a una confederació. Aquesta estructura es va mantenir fins al 1714, any en què amb els Decrets de Nova Planta del primer monarca de la dinastia dels Borbons unificava tots els reialmes (Castella i els de la Corona d'Aragó) en un de sol. Llavors la Corona d'Aragó constava de 4 reialmes, més ben dit, 3 reialmes: Aragó, València i Mallorca; i un principat: Catalunya, ja que Catalunya no tenia rei sinó que era regida pel comte de Barcelona.

Una abraçada.








Historias (IV)


Gòtia (que también fue mal llamada La Marca Hispánica) estaba formada por los territorios y condados conquistados por Carlomagno en torno a los Pirineos para defender el Imperio Carolingio de las incursiones y razzias sarracenas provenientes del califato de Córdoba . En el reino de los francos la denominación Gòtia empezó a emplearse hacia el siglo IX, desapareciendo progresivamente a principios del siglo XII. El gobernador de Gòtia ostentó el título de «marchio» o «dux» (marqués o duque); el primer gobernante en emplearlo fue el godo Sunifred (? -848), conde de Barcelona, Cerdaña y Urgell, y de Narbona; y el último «dux» de la Gothia fue el conde Borrell II (927-992). El conde Borrell II fue quien dejaría de rendir vasallaje al rey de los francos, provocando, de hecho, la independencia de estos condados, aunque no fuera de derecho, llegándose a llamar a si mismo "Príncipe de la tierra gótica" (Gothlandia). Este hecho hoy en día se consideraría una declaración unilateral de independencia. Estos hechos se produjeron después de que entre el año 978 y el año 985 hubiera varias incursiones musulmanas en los territorios de Gòtia que culminaron con el saqueo de Barcelona del año 985. Las peticiones de ayuda del conde Borrell II fueron ignoradas por el rey franco Lotario I que en esos momentos se enfrentaba a sus propios problemas en el Condado de Verdun, y como consecuencia, si añadimos un creciente desarraigo de los condes barceloneses respecto a sus antiguos señores, el 988 Borrell II se negó a renovar el pacto de vasallaje con Hugo Capeto. Borrell II, también conocido como Borrell I de Barcelona, fue conde de Barcelona, Girona, Osona (947-992) y conde de Urgell (948-992).

Se dice que el Reino de Aragón nació en 1035 con la unión de los condados de Aragón, Sobrarbe y Ribagorza en la figura de Ramiro I aunque en realidad Ramiro I no se intituló rey, ni el antiguo condado de Aragón se convirtió reino bajo su reinado, aunque hay toda una serie de documentación que se ha demostrado que es falsa, que dice lo contrario. Le sucedieron su hijo Sancho Ramírez y sus nietos, Pedro, Alfonso y Ramiro. Los tres primeros (Sancho Ramírez, Pedro y Alfonso) fueron reyes de Aragón y de Pamplona, mientras que Ramiro sólo lo fue de Aragón. Fue conocido como Ramiro II de Aragón, el Monje, y es quien dio la corona de Aragón a los descendientes de Ramón Berenguer IV, conde de Barcelona.

El primer rey de Aragón que no era al mismo tiempo rey de Pamplona, Ramiro II, recibió la corona a la muerte, en el año 1134, de su hermano Alfonso I, el batallador. Alfonso había hecho testamento a favor de la orden del Temple, pero los nobles aragoneses llegaron al acuerdo de que en el Reino de Aragón le sucediera su hermano pequeño Ramiro, obispo de Roda-Barbastro. Ramiro, que no estaba interesado en absoluto en ser rey, acabó por ceder el gobierno del reino al conde de Barcelona, Ramón Berenguer IV, el año 1137. La nobleza aragonesa había impedido poco antes que lo cediera al rey de Castilla.

En los capítulos matrimoniales de Barbastro (1137) se fijaba que el conde se casaría con la hija de Ramiro, Petronila (también llamada Urraca) que tenía 1 año. Ramiro II sería rey mientras viviera y el conde lo sería después de la muerte de Ramiro sólo si su esposa Petronila moría sin hijos y él la sobrevivía. El hijo de Ramón Berenguer y Petronila, Alfonso I el Casto (o Alfonso II de Aragón), fue la primera persona que ostentó la vez el título de conde de Barcelona y el de rey de Aragón, dando el pistoletazo de salida a la Corona de Aragón (también conocida como Corona Catalano-Aragonesa). Cada uno de los dos territorios mantendría sus estructuras políticas y sólo compartirían el rey. Hoy definiríamos esta manera de organizar el reino como una confederación. Esta estructura se mantuvo hasta 1714, año en que con los Decretos de Nueva Planta del primer monarca de la dinastía de los Borbones unificaba todos sus reinos (Castilla y los de la Corona de Aragón) en uno solo. Entonces la Corona de Aragón constaba de 4 reinos, mejor dicho, 3 reinos: Aragón, Valencia y Mallorca; y un principado: Cataluña, ya que Cataluña no tenía rey sino que era regida por el conde de Barcelona.

Un abrazo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada