Faust --- Fausto

[Entrada 192]

Faust

Argullol ens recorda que, igual que Sòfocles va escriure l'Èdip a Colonos quan rondava els 80 anys d'edat, Goethe va completar el Faust, després de més sis dècades de treball-hi, amb una edat semblant, "enfrontant-se estoicament a les malalties i incomoditats de l’edat."

"A la primera part de l’obra Faust no encerta en el moment. Ha explorat la sensualitat, la ciència, el poder, però la seva ànima se sap sempre insatisfeta. Com ell mateix diu, va èbriament del desig al plaer i en el plaer es consumeix pel desig. Està atrapat en el cercle viciós de la insaciabilitat. El jo tancat en els seus propis sortilegis se sent perpètuament infeliç. Goethe tracta de lluitar contra aquesta limitació, i en la segona part de la seva obra dóna un nou rumb al seu heroi. Faust, el qual a l’inici ha exigit la joventut permanent com a part del seu pacte demoníac, envelleix al ritme del temps. Ja no es proposa, com abans, conquerir la plenitud, com si aquesta fos un saqueig de la vida, sinó, més aviat, descobrir aquesta plenitud. El coneixement ja no és un assalt de l’existència; és una experiència de la vida, la mateixa experiència que sent el nedador de Valéry quan lluita i gaudeix amb les onades."

[...] La plenitud, si és que existeix, és una travessia compartida. Estimem a través dels altres, i la nostra llibertat, si no és també la llibertat dels altres, és un miratge estèril. Hem de conrear l’amor propi, però amb l’objectiu d’estimar; hem d’enriquir la nostra llibertat íntima, però per ser còmplices dels altres homes lliures.

[...] És cert que Goethe no és cap ingenu. Ell no ofereix sistemes filosòfics perfectes ni, tampoc, utopies que prometen una societat asèpticament feliç. No s’oblida del patiment, del risc, de la imperfecció. Aquesta humanitat lliure, evocada en condicional pel Faust agonitzant, sempre estarà rodejada de perills, alguns aliens a l’home, d’altres provocats per l’home mateix. La vida és una contínua metamorfosi. Res està decidit per sempre, cap conquesta és irreversible. Per això, abans de morir, mitjançant la ploma de Goethe, Faust pronunciarà alguna de les paraules més lúcides que mai s’hagin escrit: “Únicament mereix la vida i la llibertat qui sap conquerir-les cada dia”.

I conclou:

Crec que llibertat i enigma són companys inseparables al transcurs de l’existència humana. Enigma vol dir literalment allò que es vela i es revela al mateix temps. Ser lliure és cercar ser lliure, és travessar els successius vels que se’ns presenten al nostre interior tot sabent que, un cop travessats, es presentaran nous vels. La llibertat no és un estat; la llibertat és una aventura que ens fa avançar creativament enmig de lluites i contradiccions. Èdip ha d’arrencar-se els ulls i errar pel món per començar a veure-hi. Sòcrates, heroi de la raó, ha de sotmetre’s a la guia del misteri que li proporciona Diotima per assolir la bellesa. El contemplador del cementiri marí, atrapat en l’enlluernament de la perfecció, descendeix, com a nedador, al mar dels sentits, per recordar-nos que són les imperfeccions quotidianes les que ens fan respirar.

La llibertat és una aventura. Probablement és la gran aventura de l’existència. Difícil, plena de perills, complexa. Però val la pena experimentar-la perquè, gràcies a ella, ens convertim en éssers humans. Així ho va entendre Faust, el vell Faust: “Únicament mereix la vida i la llibertat qui sap conquerir-les cada dia”.

Una abraçada.

Fausto

Argullol nos recuerda que, al igual que Sófocles escribió el Edipo en Colono cuando rondaba los 80 años de edad, Goethe completó el Fausto, después de más seis décadas de trabajo en él, con una edad similar, "enfrentándose estoicamente a las enfermedades e incomodidades de su edad."

"En la primera parte de la obra Fausto no acierta en el momento. Ha explorado la sensualidad, la ciencia, el poder, pero su alma se sabe siempre insatisfecha. Como él mismo dice, ebriamente del deseo al placer y en el placer se consume por el deseo. Está atrapado en el círculo vicioso de la insaciabilidad. El yo encerrado en sus propios hechizos se siente perpetuamente infeliz. Goethe trata de luchar contra esta limitación, y en la segunda parte de su obra da un nuevo rumbo a su héroe. Fausto, el cual al inicio ha exigido la juventud permanente como parte de su pacto demoníaco, envejece al ritmo del tiempo. Ya no se propone, como antes, conquistar la plenitud, como si ésta fuera un saqueo de la vida, sino, más bien, descubrir esta plenitud. el conocimiento ya no es un asalto de la existencia, es una experiencia de la vida, la misma experiencia que siente el nadador de Valéry cuando lucha y disfruta con las olas ."

[...] La plenitud, si es que existe, es una travesía compartida. Amamos a través de los otros, y nuestra libertad, si no es también la libertad de los demás, es un espejismo estéril. Debemos cultivar el amor propio, pero con el objetivo de amar; debemos enriquecer nuestra libertad íntima, pero por ser cómplices de los otros hombres libres.

[...] Es cierto que Goethe no es ningún ingenuo. Él no ofrece sistemas filosóficos perfectas ni, tampoco, utopías que prometen una sociedad asépticamente feliz. No se olvida del sufrimiento, del riesgo, de la imperfección. Esta humanidad libre, evocada en condicional por Fausto agonizante, siempre estará rodeada de peligros, algunos ajenos al hombre, otros provocados por el hombre mismo. La vida es una continua metamorfosis. Nada está decidido para siempre, ninguna conquista es irreversible. Por ello, antes de morir, mediante la pluma de Goethe, Fausto pronunciará alguna de las palabras más lúcidas que nunca hayan escrito: "Únicamente merece la vida y la libertad quien sabe conquistarlas cada día".

Y concluye:

Creo que libertad y enigma son compañeros inseparables al transcurso de la existencia humana. Enigma significa literalmente lo que se vela y se revela al mismo tiempo. Ser libre es buscar ser libre, es atravesar los sucesivos velos que se nos presentan en nuestro interior sabiendo que, una vez atravesados, se presentarán nuevos velos. La libertad no es un estado; la libertad es una aventura que nos hace avanzar creativamente en medio de luchas y contradicciones. Edipo debe arrancarse los ojos y errar por el mundo para empezar a ver. Sócrates, héroe de la razón, debe someterse a la guía del misterio que le proporciona Diotima para alcanzar la belleza. El contemplador del cementerio marino, atrapado en el deslumbramiento de la perfección, desciende, como nadador, en el mar de los sentidos, para recordarnos que son las imperfecciones cotidianas las que nos hacen respirar.

La libertad es una aventura. Probablemente es la gran aventura de la existencia. Difícil, llena de peligros, compleja. Pero vale la pena experimentarla porque, gracias a ella, nos convertimos en seres humanos. Así lo entendió Fausto, el viejo Fausto: "Únicamente merece la vida y la libertad quien sabe conquistarlas cada día".

Un abrazo.