Plató --- Platón

[Entrada 190]

Plató

El segon escenari que planteja Rafel Argullol es situa a Atenes, a l'antiga Grècia, en un dels diàlegs de Plató: El banquet. Recordeu que Plató, als seus diàlegs, posa en boca de Sòcrates allò que ell vol defensar, és a dir, el seu pensament.

En el moment culminant del banquet Sòcrates diu que "Eros no únicament no és un déu,com al·legaven els altres contertulians sinó la força del desig. Eros és el desig de bellesa que [...] implica també el desig de bé i de bellesa." Pel pare del racionalisme europeu l'últim graó, el salt final és "l'abraçada amb la bellesa absoluta [...] Dit amb altres paraules: el salt del coneixement a la saviesa."

Però apareix, en aquest debat, una dona, Diotima. Sòcrates afirma que ella és qui "veritablement sap." En la societat patriarcal grega, Plató presenta la saviesa en mans d'una dona que, a més, és bàrbara. Ella és qui du a Sòcrates pel camí de la saviesa. I a tall de conclusió Argullol raona:

Per avançar pel camí de l’emancipació personal l’home ha de ser dona, i la dona, home; l’alteritat ha de fertilitzar la identitat, i la identitat, l’alteritat; la raó ha d’absorbir l’enigma, i l’enigma, la raó. El narcisisme endogàmic i la claustrofòbia dogmàtica impedeixen a l’ésser humà progressar en la seva emancipació, l’autèntica meta que ofereix l’existència. Només el coneixement de l’altre, el diàleg amb l’altre, l’acceptació de l’altre ens orienten en la ruta cap a nosaltres mateixos.

De la mateixa manera que Èdip va deixar de ser Èdip per convertir-se en un home lliure, Sòcrates va deixar de ser Sòcrates, i es va deixar guiar per la misteriosa Diotima, per aspirar a ser un home savi.

Sète, Paul Valery i El cementiri marí són els protagonistes de la següent escena que us resumiré en un tercer post.

Una abraçada.

Platón

El segundo escenario que plantea Rafael Argullol se sitúa en Atenas, en la antigua Grecia, en uno de los diálogos de Platón: El banquete. Recuerdad que Platón, en sus diálogos, pone en boca de Sócrates lo que él quiere defender, es decir, su pensamiento.

En el momento culminante del banquete Sócrates dice que "Eros no únicamente no es un dios, como alegaban los otros contertulios sino la fuerza del deseo. Eros es el deseo de belleza que [...] implica también el deseo de bien y de belleza." Para el padre del racionalismo europeo el último escalón, el salto final es "el abrazo con la belleza absoluta [...] en otras palabras: el salto del conocimiento a la sabiduría."

Pero aparece, en este debate, una mujer, Diotima. Sócrates afirma que ella es quien "verdaderamente sabe." En la sociedad patriarcal griega, Platón presenta la sabiduría en manos de una mujer que, además, es bárbara. Ella es quien lleva a Sócrates por el camino de la sabiduría. Y como conclusión Argullol razona:

Para avanzar por el camino de la emancipación personal del hombre debe ser mujer, y la mujer, hombre; la alteridad debe fertilizar la identidad, y la identidad, la alteridad; la razón debe absorber el enigma, y el enigma, la razón. El narcisismo endogámico y la claustrofobia dogmática impiden al ser humano progresar en su emancipación, la auténtica meta que ofrece la existencia. Sólo el conocimiento del otro, el diálogo con el otro, la aceptación del otro nos orientan en la ruta hacia nosotros mismos.

Del mismo modo que Edipo dejó de ser Edipo para convertirse en un hombre libre, Sócrates dejó de ser Sócrates, y se dejó guiar por la misteriosa Diotima, para aspirar a ser un hombre sabio.

Sète, Paul Valery y El cementerio marino son los protagonistas de la siguiente escena que os resumiré en un tercer post.

Un abrazo.