La teoria sueca de l’amor --- La teoría sueca del amor

[Entrada 220]

La teoria sueca de l’amor

La vida et pot fer raonablement feliç sense tenir el que desitjaves.
Jordi Lara (Vic 1968)

Després d'haver escrit sobre la percepció de la felicitat als països del món en el post que vaig titular «Felicitat nacional» (publicat el 10 de maig passat, on comentava la classificació dels països segons la pròpia percepció de felicitat que elabora anualment World Happiness Report) on comentava que sembla que la felicitat es concentra en el països escandinaus, al nord d'Europa, vaig veure el documental que du el títol d’aquest post «La teoria sueca de l’amor». El teniu en català a http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-teoria-sueca-de-lamor/video/5757093/ i en anglès amb subtítols en castellà a https://www.youtube.com/watch?v=3YUlCMiMXN8.

A la descripció que publica TV3 al seu web d'aquest documental, ens explica:

El tòpic defineix Suècia com un model de societat perfecta amb una qualitat de vida altíssima. Però, realment és un país feliç? És possible que la població més autònoma i independent del món estigui insatisfeta?

L'estat del benestar suec garanteix les necessitats bàsiques. Habitatge, salut i educació, per exemple, estan garantides. L'objectiu d'aquesta política, iniciada el 1972, és afavorir la independència de les persones, de manera que cap adult no depengui de familiars que el cuidin o mantinguin. Quaranta anys després, el contacte humà ha quedat reduït a la mínima expressió en la societat sueca. Cada cop hi ha més mares solteres que tenen fills amb inseminació artificial, la meitat de la població viu sola, la taxa més alta del mon, i el nombre de gent que mor sola augmenta any rere any.

El director Erik Gandini, autor dels reconeguts documentals «Sacrifice: Who Betrayed Che Guevara?», «Videocracy» i «Surplus: Terrorized Into Being Consumers», explora l'estil de vida suec en aquest treball d'estil trencador i ple de cinisme. Es pregunta si una societat econòmicament benestant és sinònim d'una societat feliç i reflexiona sobre com una vida segura i fàcil pot convertir-se en una existència buida i solitària.

L'any 1972 el govern socialdemòcrata d'Olof Palme publicà un manifest titulat «La família del futur: una política socialista per a la família», amb el qual es pretenen establir les directrius de la política estatal en relació al concepte tradicional de família. Aquest manifest establia que "tota relació humana veritable s'ha de basar en el principi d'independència entre les persones".

El model social nòrdic de la societat del benestar és un referent internacional. Segons la ONU, Suècia té un dels nivells de pobresa més baixos del món i s'hi distribueixen els ingressos de forma més igualitària. Però què passa amb les relacions entre les persones? És Suècia un model de societat feliç?

Ningú no podia pensar que al cap dels anys aquest sistema de benestar produiria una societat d'individus incapaços de socialitzar-se. [...] La meitat de la clientela de l'empresa danesa amb el banc d'esperma més gran del món son dones solteres sueques que volen crear una família soles. El 25% de la gent mor sola sense que ningú reclami el seu cos, raó per la qual l'estat ha creat una agència per intentar localitzar-ne els familiars i, en cas que no se'n trobin, gestionar les seves propietats i pertinences, i més de 25.000 voluntaris dediquen el seu temps lliure a buscar persones desaparegudes en veïnats i boscos de tot el país.

Com a contrapunt al mapa social suec, Gandini presenta la història del doctor Erichsen, un cirurgià suec que, després de treballar-hi trenta anys, va marxar a viure amb la seva dona a Etiòpia, on el nivell de pobresa econòmica és inversament proporcional al grau de felicitat de la seva població. A l'humil hospital d'Aira (a 500 km de la capital), Erichsen aconsegueix autèntics miracles operant en condicions precàries amb materials que no són d'us mèdic. Els radis d'una bicicleta, brides, bobines de niló, una llinya de pescar, o un trepant elèctric comprat en el supermercat es converteixen en improvisades, però efectives, eines en mans del cirurgià. I la gran recompensa, l'agraïment i el somriure dels pacients. Sense cap mena de dubte, el doctor Erichsen és un gran i revelador personatge en «La teoria sueca de l'amor». Per això, va ser el protagonista de la següent producció d'Erik Gandini, «El cirurgià rebel» («The Rebel Surgeon») (2017).

A Etiòpia, Gandini descobreix que el sentit de comunitat i la superació de les dificultats són dos elements clau per aconseguir la veritable felicitat. Això mateix apunta al final del film el reconegut sociòleg, filòsof i assagista Zygmunt Bauman (mort el 2017): "No és veritat que la felicitat signifiqui una vida lliure de problemes. Una vida feliç significa la superació dels problemes, lluitar-hi, resoldre dificultats i reptes. Plantes cara als reptes, ho intentes i t'hi esforces. I llavors arribes al moment de felicitat quan veus que has pogut controlar els reptes del destí. I és justament això: l'alegria d'haver superat les dificultats, de lluitar contra els problemes, de plantar-hi cara i superar-los... Això és el que es perd quan creixen les comoditats."

{http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-teoria-sueca-de-lamor/video/5757093/}

En un article al diari Ara, Mònica Planas ens adverteix:

Gandini fa la crítica d’una política econòmica i social [d'una societat] excessivament automatitzada que allibera els individus de responsabilitats. Amb el seu estil habitual a l’hora de retratar societats i les seves perilloses inèrcies ('Videocracy' o 'Surplus' en són altres exemples), Gandini construeix relats que, si bé pel tema poden semblar feixucs, són captivadors des del primer minut. Utilitza un cinisme i un sentit de l’humor molt fi, una edició i una banda sonora exquisides a l’hora de provocar sensacions a l’espectador, i exemples demolidors que atrapen.
[...]
Amb 'La teoria sueca de l’amor', Gandini provoca reflexions molt més globals —la xenofòbia, la barreja de cultures, la convivència, l’educació— i es qüestiona els ideals que perseguim com a individus i com a societat... És innegable que en alguns casos el director porta els exemples als extrems, de manera que el resultat és més dramàtic. La vivència del traumatòleg suec emigrat a Etiòpia fent operacions tràgiques amb recanvis de bicicleta es recreava una mica massa no només en la cruesa visual sinó també en l’exagerada felicitat dels que tenen molt poc. Però és que la finalitat de Gandini és posar en estat d’alerta l’espectador, forçar-lo a pensar si ell mateix pot acabar abocat, en un futur pròxim, a viure en una societat com la que es retrata. El documental pretén provocar l’efecte d’una distòpia [(situació anòmala)] amb un agreujant: el relat que proposa no és una ficció sinó que ja és una realitat. De fet, el que reclama Gandini és la importància d’una societat autocrítica.

{Alerta amb la teoria sueca de l’amor}

Estem davant d'un problema real, una vida fàcil no garanteix una societat perfecta ni la felicitat, i també estem davant d'un exemple del que és tractar un problema a base d'emocionalitat per provocar la reflexió, ja que, com ens adverteix la Mònica Planas, Gandini sap «provocar sensacions a l’espectador» amb el seu documental. A més, es pot pensar que es tracta d'una crítica a la socialdemocràcia i a la societat del benestar, ja que el Dr. Erichsen aconsegueix la felicitat quan l'abandona. I es pot acabar dubtant de la neutralitat política del que s'hi planteja.

Però jo em plantejava una altra qüestió. Donat que en una societat del benestar consolidada es detecta que hi ha una gran part de la població que tendeix a viure sola em pregunto si no serà perquè en realitat els humans no som tan socials com hem cregut fins ara, o si el problema és que la nostra societat està tan malalta que genera aquells «individus incapaços de socialitzar-se» quan no necessitem dels altres per viure acceptablement, com defensa Gandini. Ens socialitzem per necessitat o perquè és el nostre estat natural?

Una abraçada.

La teoría sueca del amor

La vida te puede hacer razonablemente feliz sin tener lo que deseabas.
Jordi Lara (Vic 1968)

Después de haber escrito sobre la percepción de la felicidad en los países del mundo en el post que titulé «Felicidad nacional» (publicado el 10 de mayo pasado, donde comentaba la clasificación de los países según su percepción de felicidad elaborada anualmente por World Happiness Report) donde comentava que al parecer la felicidad se concentra en el países escandinavos, en el norte de Europa, vi el documental que lleva el título de este post «La teoría sueca del amor». Lo teneis en catalán en http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-teoria-sueca-de-lamor/video/5757093/ y en inglés con subtítulos en castellano en https://www.youtube.com/watch?v=3YUlCMiMXN8.

En la descripción que publica TV3 en su web de este documental, nos cuenta:

El tópico define Suecia como un modelo de sociedad perfecta con una calidad de vida altísima. Pero, ¿realmente es un país feliz? ¿Es posible que la población más autónoma e independiente del mundo esté insatisfecha?

El estado del bienestar sueco garantiza las necesidades básicas. Vivienda, salud y educación, por ejemplo, están garantizadas. El objetivo de esta política, iniciada en 1972, es favorecer la independencia de las personas, de manera que ningún adulto no dependa de familiares que lo cuiden o mantengan. Cuarenta años después, el contacto humano ha quedado reducido a la mínima expresión en la sociedad sueca. Cada vez hay más madres solteras que tienen hijos con inseminación artificial, la mitad de la población vive sola, la tasa más alta del mundo, y el número de gente que muere sola aumenta año tras año.

El director, Erik Gandini, autor de los reconocidos documentales «Sacrifice: Who Betrayed Che Guevara?», «Videocracy» y «Surplus: Terrorized Into Being Consumers», explora el estilo de vida sueco en este trabajo de estilo rompedor y lleno de cinismo. Se pregunta si una sociedad económicamente acomodada es sinónimo de una sociedad feliz y reflexiona sobre cómo una vida segura y fácil puede convertirse en una existencia vacía y solitaria.

En 1972 el gobierno socialdemócrata de Olof Palme publicó un manifiesto titulado «La familia del futuro: una política socialista para la familia», con el que se pretenden establecer las directrices de la política estatal en relación al concepto tradicional de familia. Este manifiesto establecía que "toda relación humana verdadera debe basarse en el principio de independencia entre las personas".

El modelo social nórdico de la sociedad del bienestar es un referente internacional. Según la ONU, Suecia tiene uno de los niveles de pobreza más bajos del mundo y se distribuyen los ingresos de forma más igualitaria. Pero ¿qué pasa con las relaciones entre las personas? ¿Es Suecia un modelo de sociedad feliz?

Nadie podía pensar que al cabo de los años este sistema de bienestar produciría una sociedad de individuos incapaces de socializarse. [...] La mitad de la clientela de la empresa danesa con el banco de esperma más grande del mundo son mujeres suecas que quieren crear una familia solas. El 25% de la gente muere sola sin que nadie reclame su cuerpo, por lo que el estado ha creado una agencia para intentar localizar a los familiares y, en caso de que no se encuentren, gestionar sus propiedades y pertenencias, y más de 25.000 voluntarios dedican su tiempo libre a buscar personas desaparecidas en vecindarios y bosques de todo el país.

Como contrapunto al mapa social sueco, Gandini presenta la historia del doctor Erichsen, un cirujano sueco que, tras trabajar treinta años allí, se fue a vivir con su mujer a Etiopía, donde el nivel de pobreza económica es inversamente proporcional al grado de felicidad de su población. En el humilde hospital de Aira (a 500 km de la capital), Erichsen consigue auténticos milagros operando en condiciones precarias con materiales que no son de uso médico. Los radios de una bicicleta, bridas, bobinas de nylon, un sedal de pescar, o un taladro eléctrico comprado en el supermercado se convierten en improvisadas, pero efectivas, herramientas en manos del cirujano. Y la gran recompensa, el agradecimiento y la sonrisa de los pacientes. Sin lugar a dudas, el doctor Erichsen es un gran y revelador personaje en «La teoría sueca del amor». Por ello, fue el protagonista de la siguiente producción de Erik Gandini, «El cirujano rebelde» («The Rebel Surgeon») (2017).

En Etiopía, Gandini descubre que el sentido de comunidad y la superación de las dificultades son dos elementos clave para conseguir la verdadera felicidad. Esto mismo apunta al final del film el reconocido sociólogo, filósofo y ensayista Zygmunt Bauman (fallecido en 2017): "No es verdad que la felicidad signifique una vida libre de problemas. Una vida feliz significa la superación de los problemas, luchar, resolver dificultades y retos. Plantas cara a los retos, lo intentas y te esfuerzas. y entonces llegas al momento de felicidad cuando ves que has podido controlar los retos del destino. Y es justamente eso: la alegría de haber superado las dificultades, de luchar contra los problemas, de plantar cara y superarlo... Esto es lo que se pierde cuando crecen las comodidades."

{http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-teoria-sueca-de-lamor/video/5757093/}

En un artículo en el diario Ara (de lengua catalana), Mónica Planas nos advierte:

Gandini hace la crítica de una política económica y social [de una sociedad] excesivamente automatizada que libera los individuos de responsabilidades. Con su estilo habitual en el momento de retratar sociedades y sus peligrosas inercias ('Videocracy' o 'Surplus' son otros ejemplos), Gandini construye relatos que, si bien por el tema pueden parecer pesados, son cautivadores desde el primer minuto. Utiliza un cinismo y un sentido del humor muy fino, una edición y una banda sonora exquisitas para provocar sensaciones al espectador, y ejemplos demoledores que atrapan.
[...]
Con 'La teoría sueca del amor', Gandini provoca reflexiones mucho más globales -la xenofobia, la mezcla de culturas, la convivencia, la educación- y se cuestiona los ideales que perseguimos como individuos y como sociedad... es innegable que en algunos casos el director lleva los ejemplos en los extremos, por lo que el resultado es más dramático. La vivencia del traumatólogo sueco emigrado a Etiopía haciendo operaciones trágicas con recambios de bicicleta se recreaba algo excesivamente no sólo en la crudeza visual sino también en la exagerada felicidad de los que tienen muy poco. Pero es que el fin de Gandini es poner en estado de alerta al espectador, forzarle a pensar si él mismo puede acabar vertido, en un futuro próximo, a vivir en una sociedad como la que se retrata. El documental pretende provocar el efecto de una distopía [(situación anómala)] con un agravante: el relato que propone no es una ficción sino que ya es una realidad. De hecho, lo que reclama Gandini es la importancia de una sociedad autocrítica.

{Alerta amb la teoria sueca de l’amor (Cuidado con la teoria sueca del amor).}

Estamos ante un problema real, una vida fácil no garantiza una sociedad perfecta ni la felicidad, y también estamos ante un ejemplo de lo que es tratar un problema a base de emocionalidad intentando provocar la reflexión, ya que, como nos advierte Mónica Planas, Gandini sabe «provocar sensaciones al espectador» con su documental. Además, se puede pensar que se trata de una crítica a la socialdemocracia y a la sociedad del bienestar, ya que el Dr. Erichsen consigue la felicidad cuando la abandona. Y uno puede acabar dudando de la neutralidad política de lo que se plantea.

Pero yo me planteaba otra cuestión. Dado que en una sociedad del bienestar consolidada se detecta que hay una gran parte de la población que tiende a vivir sola me pregunto si no será porque en realidad los humanos no somos tan sociales como hemos creído hasta ahora o si el problema es que nuestra sociedad está tan enferma que genera aquellos «individuos incapaces de socializarse» cuando no necesitamos de los demás para vivir aceptablemente, como defiende Gandini. ¿Nos socializamos por necesidad o porque es nuestro estado natural?

Un abrazo.