Esplendor

[Entrada 227]

Esplendor

Es tendeix a pensar que la nostra fita és l'èxit quan, de bo de bo, la nostra fita és fer-nos persones.
Jaume Cabré (Barcelona 1947)

No, no em vull referir a la pel·lícula de 1989 d’Etore Scola que du aquest títol, tot i que quan he decidit aquest títol per al post hi he pensat, però la pel·lícula té poc a veure amb els pensaments que vull expressar.

Un dels meus professors d’història, quan ens explicava la Grècia antiga, ens va fer notar que les èpoques major esplendor coincidien amb els moments en què hi havia més desigualtat social, on una minoria la controlava, ja sigui en forma d’aristocràcia, de ciutadans privilegiats, de dictadors, de reis, de faraons, etc. que són, a més, els moments de major esplendor de les arts (arquitectura, dansa, escultura, música, pintura, i literatura), i de major desenvolupament de conflictes i guerres. En canvi els llargs períodes de pau, on no hi ha grans conflictes ni guerres, tampoc hi destaquen grans creacions artístiques. Aquestes èpoques que és on hi sol haver major igualtat social, més justícia social, i són considerades èpoques grises, mancades d’interès per a la història.

Recordo que un altre dels professors defensava que les èpoques d’esplendor (és a dir, les de major opressió, conflictes i guerres) eren èpoques de progrés. I sens dubte és un fet que el gran progrés tecnològic i científic del segle XX fou impulsat per les guerres, especialment per la Guerra Freda (que sembla no haver acabat). De fet, el més gran inversor, i per tant impulsor, de la informàtica en el món fou el DoD (Department of Defense dels EUA).

A les societats igualitàries que van precedir la nostra civilització, el principal objectiu de l’educació era posar les persones al servei de la comunitat, evitar que ningú volgués destacar per sobre dels altres, ans al contrari, la vàlua personal era mesurada pel servei. L’instint de supervivència situava la comunitat per davant de les individualitats. Això topa amb les competicions constants a què estem sotmesos avui buscant qui és el millor. Els objectius eren col·lectius, com ara ho són en una expedició científica o en una excursió.

Això no vol dir que no tinguessin líders, ja que sens dubte els tenien, però aquests eren especialitzats i temporals, el més hàbil organitzant una cacera dirigia les caceres, i segurament aquest no era qui liderava l’organització de les festes o dels banquets... Això passa ara en els grups d’amics, on hi ha qui explica millor els acudits, qui cuina millor, etc. i s’encarrega a cada un d’ells allò que fa millor. En aquesta mena de grups és el més assenyat qui acaba essent el coordinador general, el cap.

Des de molt jove m’han preocupat les diferències socials. Vaig descobrir aquesta inquietud a la meva etapa de «boy scout», però he de confessar que fins que no m’he posat a estudiar història una mica seriosament no he entès els mecanismes que ens ha dut on som. I he après a apreciar les èpoques grises i a recelar de les d’esplendor.

Una abraçada

Esplendor

Se tiende a pensar que nuestra meta es el éxito cuando, de veras, nuestra meta es hacernos personas.
Jaume Cabré (Barcelona 1947)

No, no me quiero referir a la película de 1989 de Etore Scola que lleva ese título, aunque cuando he decidido ese título para el post he pensado en ella, pero la película tiene poco que ver con los pensamientos que quiero expresar.

Uno de mis profesores de historia, cuando nos explicaba la Grecia antigua, nos hizo notar que las épocas mayor esplendor coincidían con los momentos en que había más desigualdad social, donde una minoría la controlaba, ya sea en forma de aristocracia, de ciudadanos privilegiados, de dictadores, de reyes, de faraones, etc. que son, además, los momentos de mayor esplendor de las artes (arquitectura, danza, escultura, música, pintura, y literatura), y de mayor desarrollo de conflictos y guerras. En cambio los largos períodos de paz, donde no hay grandes conflictos ni guerras, tampoco destacan grandes creaciones artísticas. Esas épocas que es donde suele haber mayor igualdad social, más justicia social, y son consideradas épocas grises, carentes de interés para la historia.

Recuerdo que otro de los profesores defendía que las épocas de esplendor (es decir, las de mayor opresión, conflictos y guerras) eran épocas de progreso. Y sin duda es un hecho que el gran progreso tecnológico y científico del siglo XX fue impulsado por las guerras, especialmente por la Guerra Fría (que parece no haber terminado). De hecho, el mayor inversor, y por tanto impulsor, de la informática en el mundo fue el DoD (Department of Defense de EE.UU.)

En las sociedades igualitarias que precedieron nuestra civilización, el principal objetivo de la educación era poner a las personas al servicio de la comunidad, evitar que nadie quisiera destacar por encima de los otros, al contrario, la valía personal era medida por el servicio. El instinto de supervivencia situaba la comunidad por delante de las individualidades. Esto choca con las competiciones constantes a que estamos sometidos hoy buscando quién es el mejor. Los objetivos eran colectivos, como lo son en una expedición científica o en una excursión.

Eso no significa que no tuvieran líderes, ya que sin duda los tenían, pero estos eran especializados y temporales, el más hábil organizando una cacería dirigía las cacerías, y seguramente ese no era quien lideraba la organización de las fiestas o los banquetes... Esto ocurre ahora en los grupos de amigos, donde hay quien cuenta mejor los chistes, quien cocina mejor, etc. y encarga a cada uno de ellos lo que hace mejor. En este tipo de grupos es el más sensato quien acaba siendo el coordinador general, el jefe.

Desde muy joven me han preocupado las diferencias sociales. Descubrí esa inquietud a mi etapa de «boy scout», pero he de confesar que hasta que no me he puesto a estudiar historia un poco serio no he entendido los mecanismos que nos ha llevado donde estamos. Y he aprendido a apreciar las épocas grises y a recelar de las de esplendor.

Un abrazo