Filosofia --- Filosofía



[Entrada 224]

Filosofia

Qui no sap viure amb poc sempre serà un esclau. Amb molt poc es viu bé.
—Horaci, poeta llatí (65aC-8 aC)

Hi ha historiadors que situen el final del segle XX, al 1989 amb la caiguda del mur de Berlín que era el preludi del final de la URSS al 1991. Poc abans d’això, al 1983, Peter Sloterdijk va publicar la seva «Crítica de la raó cínica» (Kritik der zynischen Vernunft), en ella planteja que la filosofia va morir al segle XIX. La recerca de la veritat havia deixat de tenir sentit, la veritat estava fora de la racionalitat. Gilles Lipovetsky hi afegia: «Déu ha mort, però a ningú li importa un rave». La humanitat havia acceptat el relativisme, cosa que quan es disfressa segons els interessos de cadascú esdevé cinisme. El cinisme no és més que l'abús d'aquest relativisme que ha dut a la societat a un «tot s'hi val, no hi ha res que importi», només cal trobar arguments per justificar-ho, i si no se'n troben s'inventen, per a això les mentides també valen. Hi ha exemples de sobra, com les armes de destrucció massiva d'Iraq o la grip A.

El progrés de ciències empíriques com la física, la química, la medicina, etc. es fonamenta en el treball coral sistemàtic de científics de tot el món. Xoca amb el món del pensament i l'especulació on les coses van d'una altra manera, hi ha molt treball individual, molts noms propis, és a dir, molta visió personal i, per tant, subjectiva. El debat, l'acció coral, que en altres ciències és sistemàtic i simultani, aquí passa a produir-se d'una generació a la següent, de mestre a deixeble, i moltes vegades oscil·la com el pèndul. La majoria, per no dir tots, els grans pensadors de la història han acabat perdent-se en les seves divagacions, segurament per falta d'una crítica seriosa i sistemàtica. Sens dubte, hi ha raons que justifiquen que això sigui així, i contraexemples com l'Escola de Frankfurt, nascuda el 1924, amb el seu pensament crític, on destaquen pensadors com Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Walter Benjamin, Jürgen Habermas o Karl Otto Apel, entre d'altres.

Diuen que encara estem immersos en la postmodernitat. La història de l'Edat Moderna situa en el punt culminant del seu pensament a Kant. La postmodernitat té en Nietzsche, (qui va anunciar-nos: «Déu ha mort») una de les seves grans referències. Potser per això el nazisme de Hitler va voler usar cínicament el pensament d'aquest filòsof (Nietzsche) i el seu superhome per justificar el seu ideari. Sens dubte a la postmodernitat n'hi ha d'altres de pensadors importants, a més de Nietzsche, com Freud, Marx, Engels, etc. Els pensadors actuals, els del segle XXI encara estan refent-se de la crueltat de la Segona Guerra Mundial. Adorno ho expressa ben clarament: «No pot tornar a passar: no hi pot haver un arbre en flor sense l'ombra de l'horror.»

L'espècie humana ha fet una evolució des d'un primat que era depredat, a ser un carronyaire i després un predador quan va aprendre a caçar i a pescar. Per al depredat la vida té una importància relativa, sap que quan el predador ataca, la mort d'alguns d'ells és inevitable. Ell, el depredat, no mata, però ha d'acceptar la mort en qualsevol dels atacs dels seus predadors. Molts d'ells, com que no poden protegir a tots dels seus congèneres (en especial als més febles com els malalts, vells, cries, etc.), opten per concentrar els seus esforços en protegir les cries.

El predador genuí, el que ho estat sempre, sap que pot matar, malgrat això entre adults no es maten mai, només s'espanten i es fan fora uns als altres. És una regla que no se salten, tot i que hi ha mascles (com el del lleó) que maten les cries de les seves femelles perquè tornin a estar aviat en zel. Així que la seva capacitat de matar la reserven per a l'alimentació, per a la supervivència, caçant animals d'altres espècies.

La espècie humana és predadora amb instints de depredat. Considera la mort violenta com inevitable. No té l'instint del predador, i, per tant, és capaç de produir la mort violenta dels seus congèneres, a més amb sanya i crueltat. Sabem que la crueltat de l'espècie humana supera de forma incomparable, sens cap mena dubte, a la de qualsevol altra espècie.

L'home, amb la seva capacitat de raonar que l'ha dotat de superbia, s'ha situat a si mateix com a amo del món (al centre de la creació segons els creacionistes) quan en realitat la humanitat no és més importatnt que ho podria ser una colònia de virus que visqués en un gra de sorra en mig d'un desert immens. Això qualsevol astrònom ho té ben clar. Dins d'aquesta supèrbia aquest virus es permet el luxe de dubtar que hi pugui haver una altra colònia de virus en un altre dels incomptables grans de sorra d'aquell desert.

El triomf del cinisme a la societat postmoderna és indiscutible. S'ha posat a la cobdícia per sobre de tot, i vivim al dictat de l'economia i les finances, i amb el cinisme es justifiquen les guerres, l'opressió dels pobles, el tancament de les fronteres als menys afavorits, etc. Mentre l'acumulació de la riquesa en unes poques mans fa que les desigualtats, la pobresa, la precarietat, etc. estiguin creixent de manera exponencial. I tot està perfectament justificat racionalment amb el cinisme i els seus sofismes.

La humanitat ha deixat de banda el pensament, ha deixat de buscar la veritat, d'intentar donar-li sentit a la pròpia vida («Déu ha mort, però a ningú li importa un rave»). I s'està deixant explotar per una minoria, cosa que ha passat sempre a la civilització des que aquesta existeix (d'això fa només uns deu mil anys dels 300.000 que es creu que tenim com a espècie). Estem a la societat de l'oci, on el que importa és no avorrir-se, fugir de la buidor que ens podria fer pensar. Cada individu és al mateix temps productor i consumidor; i hi ha una minoria que es queda amb els excedents i no els reparteix, que acumula les riqueses, i viu en un fals paradís que té por de perdre.

Els crítics de l'escola de Frankfurt creien que la filosofia ens duria a un món millor, però no ha estat així. Malgrat tot la filosofia agonitza, però no pot morir perquè encara no ha trobat les respostes i les preguntes encara hi són.

Una abraçada.

Quien no sabe vivir con poco siempre será un esclavo. Con muy poco se vive bien.
-Horacio, poeta latino (65aC-8 aC)

Hay historiadores que sitúan el final del siglo XX, en 1989 con la caída del muro de Berlín que era el preludio del final de la URSS en 1991. Poco antes de eso, en 1983, Peter Sloterdijk publicó su «Crítica la razón cínica »(Kritik der zynischen Vernunft), en ella plantea que la filosofía murió en el siglo XIX. La búsqueda de la verdad había dejado de tener sentido, la verdad estaba fuera de la racionalidad. Gilles Lipovetsky añadía: «Dios ha muerto, pero a nadie le importa un bledo». La humanidad había aceptado el relativismo, lo que cuando se disfraza según los intereses de cada uno se convierte en cinismo. El cinismo no es más que el abuso de ese relativismo que ha llevado a la sociedad a un «todo vale, no hay nada que importe», sólo hay que encontrar argumentos para justificarlo, y si no se encuentran inventan, para eso las mentiras también valen. Hay ejemplos de sobra, como las armas de destrucción masiva de Irak o la gripe A.

El progreso de ciencias empíricas como la física, la química, la medicina, etc. se fundamenta en el trabajo coral sistemático de científicos de todo el mundo. Choca con el mundo del pensamiento y la especulación donde las cosas van de otra manera, hay mucho trabajo individual, muchos nombres propios, es decir, mucha visión personal y, por tanto, subjetiva. El debate, la acción coral, que en otras ciencias es sistemático y simultáneo, aquí pasa a producirse de una generación a la siguiente, de maestro a discípulo, y muchas veces oscila como el péndulo. La mayoría, por no decir todos, los grandes pensadores de la historia han acabado perdiéndose en sus divagaciones, seguramente por falta de una crítica seria y sistemática. Sin duda, hay razones que justifican que esto sea así, y contraejemplos como la Escuela de Frankfurt, nacida en 1924, con su pensamiento crítico, donde destacan pensadores como Theodor Adorno, Max Horkheimer, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Walter Benjamin, Jürgen Habermas o Karl Otto Apel, entre otros.

Dicen que todavía estamos inmersos en la postmodernidad. La historia de la Edad Moderna sitúa en el punto culminante de su pensamiento a Kant. La posmodernidad tiene en Nietzsche, (quien nos anunció: «Dios ha muerto») una de sus grandes referencias. Quizá por eso el nazismo de Hitler quiso usar cínicamente el pensamiento de este filósofo (Nietzsche) y su superhombre para justificar su ideario. Sin duda en la postmodernidad hay otros de pensadores importantes, además de Nietzsche, como Freud, Marx, Engels, etc. Los pensadores actuales, los del siglo XXI todavía están rehaciéndose de la crueldad de la Segunda Guerra Mundial. Adorno lo expresa claramente: «No puede volver a pasar: no puede haber un árbol en flor sin la sombra del horror.»

La especie humana ha hecho una evolución desde un primate que era depredado, a ser un carroñero y luego un predador cuando aprendió a cazar y pescar. Para el depredado la vida tiene una importancia relativa, sabe que cuando el predador ataca, la muerte de algunos de ellos es inevitable. Él, el depredado, no mata, pero debe aceptar la muerte en cualquiera de los ataques de sus depredadores. Muchos de ellos, como no pueden proteger a todos de sus congéneres (en especial a los más débiles como los enfermos, viejos, crías, etc.), optan por concentrar sus esfuerzos en proteger las crías.

El predador genuino, el que lo sido siempre, sabe que puede matar, sin embargo entre adultos no se matan nunca, sólo se asustan y se expulsan unos a otros. Es una regla que no se saltan, aunque hay machos (como el del león) que matan las crías de sus hembras para que vuelvan a estar pronto en celo. Así que su capacidad de matar la reservan para la alimentación, para la supervivencia, cazando animales de otras especies.

La especie humana es predadora con instintos de depredado. Considera la muerte violenta como inevitable. No tiene el instinto del predador, y, por tanto, es capaz de producir la muerte violenta de sus congéneres, además con saña y crueldad. Sabemos que la crueldad de la especie humana supera de forma incomparable, sin lugar a dudas, a la de cualquier otra especie.

El hombre, con su capacidad de razonar que le ha dotado de soberbia, se ha situado a sí mismo como dueño del mundo (en el centro de la creación según los creacionistas) cuando en realidad la humanidad no es más importante que lo podría ser una colonia de virus que viviera en un grano de arena en medio de un desierto inmenso. Eso cualquier astrónomo lo tiene claro. En su soberbia ese virus se permite el lujo de dudar que pueda haber otra colonia de virus en otro de los incontables granos de arena de aquel desierto.

El triunfo del cinismo en la sociedad postmoderna es indiscutible. Se ha puesto a la codicia por encima de todo, y vivimos al dictado de la economía y las finanzas, y con el cinismo se justifican las guerras, la opresión de los pueblos, el cierre de las fronteras a los menos favorecidos, etc. Mientras la acumulación de la riqueza en unas pocas manos hace que las desigualdades, la pobreza, la precariedad, etc. estén creciendo de manera exponencial. Y todo está perfectamente justificado racionalmente con el cinismo y sus sofismas.

La humanidad ha dejado de lado el pensamiento, ha dejado de buscar la verdad, de intentar darle sentido a la propia vida ( «Dios ha muerto, pero a nadie le importa un bledo»). Y se está dejando explotar por una minoría, lo cual ha pasado siempre en la civilización desde que esta existe (de eso hace sólo unos diez mil años de los 300.000 que se cree que tenemos como especie). Estamos en la sociedad del ocio, donde lo que importa es no aburrirse, huir del vacío que nos podría hacer pensar. Cada individuo es al mismo tiempo productor y consumidor; y hay una minoría que se queda con los excedentes y no los reparte, que acumula las riquezas, y vive en un falso paraíso que teme perder.

Los críticos de la escuela de Frankfurt creían que la filosofía nos llevaría a un mundo mejor, pero no ha sido así. A pesar de todo la filosofía agoniza, pero no puede morir porque aún no ha encontrado las respuestas y las preguntas siguen ahí.

Un abrazo