M’agrada el cinema --- Me gusta el cine

[Entrada 226]

M’agrada el cinema

No s'hi val a amargar la vida dels qui tenen l'amarg propòsit que la vida no els sigui amarga.
Salvador Espriu (1913-1985)

Quan era petit qui ens duia al cinema era meu pare. Ell gaudia de les comèdies i els westerns, que llavors en dèiem pel·lícules de «cowboys». Dels drames, sobretot si no acabaven prou bé, en deia «dramons». Més tard, a la meva preadolescència i adolescència s’hi va afegir la meva mare. Els gustos de la meva mare no eren tan limitats com els del meu pare, ja que gaudia dels drames, les policíaques, dels «trhillers», etc.

A la meva adolescència vaig començar a anar al cinema sol, a vegades amb amics o companys i poques vegades amb algun dels meus germans. I vaig començar a discriminar el cinema de qualitat. Als meus 17 anys vaig tenir un professor afeccionat al cinema que ens muntava el que se’n deia llavors «cine-fòrums» que consistien a projectar una pel·lícula i després fer un debat sobre ella. Aquest home va ser qui em va fer prendre consciència que m’agradava el cinema.

A partir de llavors vaig anar al cinema per sistema i vaig començar a intentar veure totes les bones pel·lícules que s’estrenaven en aquesta terra. He estat capaç de veure en un mateix dia 4 pel·lícules seguides (matinal, dues sessions de tarda i sessió de nit). Al meu compte del Filmaffinity, crear a juny del 2010, hi ha més de mil vuit-centes pel·lícules avaluades. No és que les hagi vistes totes en aquests 8 anys, també he avaluat també aquelles que recordava haver vist.

Actualment, els últims anys, la feina i la família m’han fet més difícil seguir anant al cinema dos o tres cops per setmana, també perquè hi va haver un moment en què hi havia molt poques pel·lícules que realment m’interessessin. Però segueixo veient cinema per televisió (que no és el mateix que veure-les en una sala) i per serveis com Netflix, HBO, etc.

El que em sap greu és que de tant en tant em perdo alguna perla que difícilment tindré l’oportunitat de veure perquè es tracta de cinema minoritari. La darrera ha estat Hjartasteinn, aquí titulada Heartstone, corazones de piedra. Una pel·lícula islandesa sobre les conseqüències d’un amor homosexual entre dos adolescents en una petita població de la costa d’aquell país. Les crítiques la deixen prou bé.

Ara sabeu perquè de tant en tant us parlo d’alguna de les pel·lícules que he vist.

Una abraçada.

Me gusta el cine

No és lícito amargar la vida de quienes tienen el amargo propósito de que la vida no les sea amarga.
Salvador Espriu (1913-1985)

Me gusta el cineCuando era pequeño quien nos llevaba al cine era mi padre. Él disfrutaba de las comedias y los westerns, que entonces llamábamos películas de «cowboys». De los dramas, sobre todo si no acababan bastante bien, llamaba «dramones». Más tarde, en mi preadolescencia y adolescencia se añadió a ello mi madre. Los gustos de mi madre no eran tan limitados como los de mi padre, ya que gozaba de los dramas, las policiacas, de los «trhillers», etc.

En mi adolescencia empecé a ir al cine solo, a veces con amigos o compañeros y pocas veces con alguno de mis hermanos. Y empecé a discriminar el cine de calidad. A mis 17 años tuve un profesor aficionado al cine que nos montaba lo que se llamaba entonces «cine-fórums» que consistían en proyectar una película y luego hacer un debate sobre ella. Ese hombre fue quien me hizo tomar conciencia de que me gustaba el cine.

A partir de entonces fui al cine por sistema y empecé a intentar ver todas las buenas películas que se estrenaban en esta tierra. He sido capaz de ver en un mismo día 4 películas seguidas (matinal, dos sesiones de tarde y sesión de noche). En mi cuenta de Filmaffinity, creada en junio de 2010, hay más de mil ochocientas películas evaluadas. No es que las haya visto todas en estos 8 años, también he evaluado también aquellas que recordaba haber visto.

Actualmente, en los últimos años, el trabajo y la familia me han hecho más difícil seguir yendo al cine dos o tres veces por semana, también porque hubo un momento en que había muy pocas películas que realmente me interesaran. Pero sigo viendo cine para televisión (que no es lo mismo que verlas en una sala) y por servicios como Netflix, HBO, etc.

Lo que me duele es que de vez en cuando me pierdo alguna perla que difícilmente tendré la oportunidad de ver porque se trata de cine minoritario. La última ha sido Hjartasteinn, aquí titulada Heartstone, corazones de piedra. Una película islandesa sobre las consecuencias de un amor homosexual entre dos adolescentes en una pequeña población de la costa de aquel país. Las críticas la dejan bastante bien.

Ahora sabéis porque de vez en cuando os hablo de alguna de las películas que he visto.

Un abrazo.