Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

divendres, 19 de juliol del 2019

Sentimental

[Entrada 278]

Sentimental

Quan me pregunten quants idiomes parlo, a més del català, el castellà, l’anglès, una mica de francès i el musical (no tothom sap llegir partitures) dic també l’idioma inabastable, aquell que parla dels sentiments i les persones, aquell que mai no acabem d’aprendre del tot perquè, ni que visquéssem set vides, el coneixeríem prou ni tot.
Montse Castellà (Tortosa 1976)
Em confesso sentimental. M'encanten les pel·lícules romàtiques com The Man in the Moon (aquí traduïda com a Verano en Louisiana) o It's a Wonderful Life (traduïda com Qué bello es vivir). Ploro a la foscor dels cinemes o quan sol a casa veig una d'aquestes pel·lícules. Però el que realment em remou l'emotivitat és la música. Hi ha peces que em poden dur a la màxima exaltació, com la versió de Il Giardino Armonico del Concerto in C Major, RV 558: I. Allegro molto d'Antonio Vivaldi (de l'àlbum: Vivaldi: Concertos for Lute and Mandolin) o produir-me un profund sentiment de tristesa com la versió del Guildhall Spring Ensamble (dirigit per Robert Salter, amb Malcom Messiter a l'oboè i Paul Nicholson al clave) de l'Adagio del Concierto en Re menor, Op. 9, nº 2 de Tommaso Albinoni (de l'àlbum: Conciertos barrocos para oboe de la col·lecció: Concierto Barroco d'Ediciones Prado i RCA Victor) que té una entrada d'oboè brutal.

He donat dues referències ben cultes, de música clàssica de barroc italià que potser és la música que em té més captivat actualment, però podria esmentar coses de The Beatles, o de Joan Manuel Serrat que són alguns dels qui van presidir la meva adolescència o algunes peces de més actualitat que també m'han emocionat. Però potser això sigui el que menys importa, el fet és que la música em fa sentir allò que moltes vegades la vida no em deixa.

Totes aquelles emocions que no m'ha donat la vida, me les ha donat la música. Els meus millors somnis, els meus millors desitjos, tenen música de fons. Com les pel·lícules. Sentint música puc sentir el que és la plenitud, puc imaginar paisatges meravellosos que he acabat descobrint a la natura real, però allà els manca la música que me'ls havia fet imaginar.

La duresa de la vida m'ha fet fort i resistent, m'ha donat una aparença de persona tranquil·la, insensible i freda, tot i que amable i afectuosa, però la professó va per dins. Em costa expressar el que sento. M'ho acostumo a guardar per a mi. Acostumo a tenir problemes digestius quan els nervis o l'estrès se'm mengen, perquè no és cert, no sóc insensible ni fred. Sóc sensible i sentimental, malgrat que no ho comparteixi.

Una abraçada.








Sentimental

Cuando me preguntan cuántos idiomas hablo, además del catalán, el castellano, el inglés, algo de francés y el musical (no todo el mundo sabe leer partituras) digo también el idioma inalcanzable, aquel que habla de los sentimientos y las personas, aquel que nunca acabamos de aprender del todo porque, aunque viviéramos siete vidas, lo conoceríamos bastante ni del todo.
Montse Castellà (Tortosa 1976)
Me confieso sentimental. Me encantan las películas romàtiques como The Man in the Moon (aquí traducida como Verano en Louisiana) o It's a Wonderful Life ( traducida como Qué bello es vivir). Lloro en la oscuridad de los cines o cuando solo en casa veo una de esas películas. Pero lo que realmente me remueve la emotividad es la música. Hay piezas que me pueden llevar a la máxima exaltación, como la versión de Il Giardino Armonico del Concerto in C Major, RV 558: I. Allegro molto de Antonio Vivaldi (del álbum: Vivaldi: Concertos for Lute and Mandolin) o producirme un profundo sentimiento de tristeza como la versión del Guildhall Spring Ensamble (dirigido por Robert Salter, con Malcom Messiter al oboe y Paul Nicholson al clave) del Adagio del Concierto en Re menor, Op. 9, nº 2 de Tommaso Albinoni (del álbum: Conciertos barrocos para oboe de la colección: Concierto Barroco de Ediciones Prado y RCA Victor ) que tiene una entrada de oboe brutal.

He dado dos referencias muy cultas, de música clásica de barroco italiano que quizás es la música que me tiene más cautivado actualmente, pero podría mencionar cosas de The Beatles, o de Joan Manuel Serrat que son algunos de los que presidieron mi adolescencia o algunas piezas de más actualidad que también me han emocionado. Pero tal vez eso sea lo de menos, el hecho es que la música me hace sentir lo que muchas veces la vida no me deja.

Todas aquellas emociones que no me ha dado la vida, me las ha dado la música. Mis mejores sueños, mis mejores deseos, tienen música de fondo. Como las películas. Oiendo música puedo sentir lo que es la plenitud, puedo imaginar paisajes maravillosos que he acabado descubriendo a la naturaleza real, pero allí les falta la música que me los había hecho imaginar.

La dureza de la vida me ha hecho fuerte y resistente, me ha dado una apariencia de persona tranquila, insensible y fría, aunque amable y cariñosa, pero la procesión va por dentro. Me cuesta expresar lo que siento. Me lo suelo guardar para mí. Suelo tener problemas digestivos cuando los nervios o el estrés se me comen, porque no es cierto, no soy insensible ni frío. Soy sensible y sentimental, aunque no lo comparta.

Un abrazo.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada