Confessions de l'autor --- Confesiones del autor

[Entrada 215]

Confessions de l'autor

Encara no fa nou anys que vaig començar el primer blog. Aquest que esteu llegint és el tercer que escric. Curiosament els dos primers els vaig tancar amb 250 posts a cada un. Això vol dir que aquest deu ser el meu post número 715 en total. Suposo que és poc, que molts de vosaltres heu escrit molt més que jo, però per a un dislèxic, com jo, a qui escriure correctament i d'una manera entenedora li resulta un esforç, escriure tots aquests textos no ha estat una tasca senzilla i per això defenso que 715 textos, una mitjana de quasi 80 a l'any, tenen la seva gràcia.

De fet, vaig començar perquè per primera vegada a la vida, a una edat ja madura, m'havia decidit a tirar endavant una relació homosexual amb una persona força més jove que jo, quasi 20 anys. I vaig començar amb una patacada. Fotent la pota i ferint-lo. En la meva desesperació vaig buscar l'ajuda dels blogaires gais que feia poc (uns mesos) que seguia. Els meus fills ja s'havien emancipat i jo vivia sol amb la seva mare. (La mare dels meus fills, no la del meu xicot.)

Vaig seguir fent textos pensant en els problemes dels adolescents amb sexualitats minoritàries combinats amb alguns detalls de la meva relació amb aquell noi. I quan la relació es va acabar, vaig seguir amb textos per a adolescents LGBT.

El moment en què els blogs van començar a decaure per la forta competència d'altres xarxes socials (facebook, twiter, instagram, etc.) va coincidir amb el moment en què se'm van començar acabar les idees per fer aportacions als adolescents, i també amb el moment en què la meva vida va fer un tomb important; llavors, conseqüència d'aquest canvi, vaig haver de replantejar-me a mi mateix. Per això vaig creure que era el moment de deixar de complaure als altres, ara em tocava a mi. Vaig tancar el blog dedicat als adolescents i vaig crear un nou blog per publicar coses que cregués important, un blog de reflexions personals. D'això, farà uns cinc anys.

Tothom té una vida interior, un món interior, un món que té molt d'atemporal, on, si més no, els temps són uns altres. Allà hi tenim, la infància, l'adolescència, les experiències que ens han impactat, tant si les recordem conscientment com si no... Tot el de bo i de dolent que hem viscut. D'allà surten els nostres sentiments, emocions, i estats d'ànim. Allà hi ha els instints, i també els pensaments... I d'allà surten les nostres reaccions, les nostres actuacions, etc. I, finalment, allà és on avaluem la importància de les coses.

En canvi vivim en un món exterior a nosaltres mateixos, un món que en diem real, on hi ha els altres, i com que som animals socials, com que vivim en societat, aquests altres interfereixen en la nostra vida i el que nosaltres fem impacta sobre la d'ells en una mesura o una altra.

Aquesta realitat que ens envolta té una existència material, però nosaltres pensem, fem abstraccions, tenim idees, creem conceptes... I a tot plegat, a tots aquests aspectes no materials, no associats directament a la matèria en diem espirituals. Potser per això hem dividit el món humà, el nostre món, en dos, un de material i un altre d'espiritual. Sens dubte el que és espiritual és immaterial, encara que no podem confondre immaterialitat amb espiritualitat.

Tot i que quan parlem d'espiritualitat de seguida ens ve al cap l'aspecte religiós del concepte, hi ha una espiritualitat no religiosa, una espiritualitat de desplegament personal, de re-connexió amb l'entorn i de contacte amb la realitat. Una espiritualitat de reconciliació amb el propi «jo», d'acceptació de tot el bo i el dolent que som, que duem a dins. Una espiritualitat que ens connecta amb els altres, amb l'altre, amb la societat, i amb la solidaritat imprescindible per a la convivència humana. Una espiritualitat d'assumpció de la mateixa realitat. Una espiritualitat que hauria de ser crítica i exigent i que forma part del nostre món interior. I aquesta conciliació del «tot plegat» conforma una espiritualitat on un defineix els seus valors, la importància de les coses, i on un déu no és imprescindible, tot i que cadascú és lliure de donar-li entrada o no.

D'altra banda, podem renunciar a dirigir la nostra vida, a no dur-ne el timó, a deixar-la en mans de tercers, però el que és real, la veritat, és una, i no hauríem de deixar-nos enganyar ni enganyar-nos. Al cap i a la fi l'autoengany existeix i n'hauríem de saber fugir, perquè els prínceps blaus no existeixen, però les granotes i els gripaus, sí.

Però tots tenim moments en què vivim aquesta espiritualitat de forma més intensa i altres en què la tenim més o menys abandonada en algun racó del nostre interior, en què el dia a dia no ens deixa temps per a més, en què la nostra vida està o ens sembla més estable i ens sembla que no cal tenir-la tan present. Però la vida és canviant i l'espiritualitat també, especialment quan es produeixen canvis més o menys importants en nosaltres o al nostre voltant.

Així que m'he trobat en un moment de la vida de replantejos importants pel que fa a la meva vida i a al meva espiritualitat, en què he hagut de tornar a situar el rumb de la meva vida, de buscar el nord de nou com els vaixells després d'una tempesta. I, crec que per això, molts dels meus escrits han estat reconsiderant aspectes essencials i bàsics de la vida humana, perquè, no puc negar-ho, he escrit per a mi, per aclarir-me jo mateix, amb algunes pinzellades, o brotxades, de la desagradable situació política que patim en aquestes terres.

Em sembla que d'aquesta manera m'he quedat quasi sol, amb uns pocs lectors fidels. Però em sembla que aquest llarg període de recuperació espiritual s'està acabant i he de donar un nou tomb al blog. No sé encara com serà, ja ho anireu veient. Tinc diverses opcions rondant-me pel cap, però encara no n'hi ha cap de definitiva, estic en ple debat intern. Per això tota mena de suggeriments i col·laboracions per ajudar-me a reorientar-lo seran benvinguts.

Espero que allò que acabi decidint fer us interessi i que no acabi quedant-me sol del tot.

Una abraçada.

Confesiones del autor

Aún no se cumplen los nueve años desde que empecé mi primer blog. Este que estáis leyendo es el tercero que escribo. Curiosamente los dos primeros los cerré con 250 posts cada uno. Esto significa que este será mi post número 715 del total. Supongo que es poco, que muchos de vosotros habéis escrito mucho más que yo, pero para un disléxico, como yo, a quien escribir correctamente y de una manera comprensible le resulta un esfuerzo, escribir todos esos textos no ha sido una tarea sencilla y por eso defiendo que 715 textos, una media de casi 80 al año, tienen su gracia.

De hecho, empecé porque por primera vez en mi vida, a una edad ya madura, me había decidido a tirar adelante una relación homosexual con una persona mucho más joven que yo, casi 20 años. Y empecé con un batacazo. Metiendo la pata y hiriéndole. En mi desesperación busqué la ayuda de los blogueros gays que hacía poco (unos meses) que seguía. Mis hijos ya se habían emancipado y yo vivía solo con su madre. (La madre de mis hijos, no la de mi novio.)

Seguí haciendo textos pensando en los problemas de los adolescentes con sexualidades minoritarias combinados con algunos detalles de mi relación con ese chico. Y cuando la relación terminó, seguí con textos para adolescentes LGBT.

El momento en que los blogs comenzaron a decaer por la fuerte competencia de otras redes sociales (facebook, twiter, instagram, etc.) coincidió con el momento en que se me empezaron acabar las ideas para hacer aportaciones a los adolescentes , y también con el momento en que mi vida dio un giro importante; entonces, consecuencia de este cambio, tuve que replantearme a mí mismo. Por eso creí que era el momento de dejar de complacer a los demás, ahora me tocaba a mí. Cerré el blog dedicado a los adolescentes y creé un nuevo blog para publicar cosas que creyera importante, un blog de reflexiones personales. De eso hará unos cinco años.

Todo el mundo tiene una vida interior, un mundo interior, un mundo que tiene mucho de atemporal, donde, cuando menos, los tiempos son otros. Allí guardamos, la infancia, la adolescencia, las experiencias que nos han impactado, tanto si las recordamos conscientemente o no... Todo lo bueno y malo que hemos vivido. De allí salen nuestros sentimientos, emociones, y estados de ánimo. Allí están nuestros instintos, y también nuestros pensamientos... Y de allí salen nuestras reacciones, nuestras actuaciones, etc. Y, finalmente, allí es donde evaluamos la importancia de las cosas.

En cambio vivimos en un mundo exterior a nosotros mismos, un mundo que llamamos real, donde están los otros, y como somos animales sociales, como vivimos en sociedad, esos otros interfieren en nuestra vida y lo que nosotros hacemos impacta sobre la de ellos en una medida u otra.

Esa realidad que nos rodea tiene una existencia material, pero nosotros pensamos, hacemos abstracciones, tenemos ideas, creamos conceptos... Y a todo ello, a esos aspectos no materiales, no asociados directamente a la materia les llamamos espirituales. Quizá por eso hemos dividido el mundo humano, nuestro mundo, en dos, uno material y otro espiritual. Sin duda lo espiritual es inmaterial, aunque no podamos confundir inmaterialidad con espiritualidad.

Aunque cuando hablamos de espiritualidad enseguida pensemos en el aspecto religioso del concepto, hay una espiritualidad no religiosa, una espiritualidad de desarrollo personal, de re-conexión con el entorno y de contacto con la realidad. Una espiritualidad de reconciliación con el propio «yo», de aceptación de todo lo bueno y lo malo que somos, que llevamos dentro. Una espiritualidad que nos conecta con los demás, con el otro, con la sociedad, y con la solidaridad imprescindible para la convivencia humana. Una espiritualidad de asunción de la misma realidad. Una espiritualidad debería ser crítica y exigente y que forma parte de nuestro mundo interior. Y esta conciliación del «todo junto» conforma una espiritualidad donde uno define sus valores, la importancia de las cosas, y donde un dios no es imprescindible, aunque cada uno es libre de darle entrada o no.

Por otro lado, podemos renunciar a dirigir nuestra vida, a no llevar el timón, dejarla en manos de terceros, pero lo que es real, la verdad, es una, y no deberíamos dejarnos engañar ni engañarnos. Al fin y al cabo el autoengaño existe y deberíamos saber evitarlo, porque los príncipes azules no existen, pero las ranas y los sapos, sí.

Pero todos tenemos momentos en que vivimos esta espiritualidad de forma más intensa y otros en los que la tenemos más o menos abandonada en algún rincón de nuestro interior, en el que el día a día no nos deja tiempo para más, en el que nuestra vida está o nos parece más estable y nos parece que no hay necesidad de tenerla tan en cuenta. Pero la vida es cambiante y la espiritualidad también, especialmente cuando se producen cambios más o menos importantes en nosotros o en nuestro alrededor.

Así que me he hallado en un momento de la vida de replanteos importantes en cuanto mi vida y mi espiritualidad, en el que he tenido que volver a situar el rumbo de mi vida, que buscar el norte de nuevo como los barcos después de una tormenta. Y, creo que por eso, muchos de mis escritos han estado reconsiderando aspectos esenciales y básicos de la vida humana, porque, no puedo negarlo, he escrito para mí, para aclararme yo mismo, con algunas pinceladas, o brochazos , de la desagradable situación política que padecemos en estas tierras.

Me parece que de esta manera me he quedado casi solo, con unos pocos lectores fieles. Pero me parece que este largo periodo de recuperación espiritual está acabando y tengo que dar un nuevo giro al blog. No sé todavía cómo será, ya lo iréis viendo. Tengo varias opciones rondándome por la cabeza, pero todavía no hay ninguna definitiva, estoy en pleno debate interno. Por ello todo tipo de sugerencias y colaboraciones para ayudarme a reorientarlo serán bienvenidas.

Espero que lo que acabe decidiendo hacer os interese y que no acabe quedándome completamente solo.

Un abrazo.