Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 13 de febrer del 2020

Intel·ligència (3) --- Inteligencia (3)

[Entrada 302]

Intel·ligència (3)

La intel·ligència en si no té cap valor ni gens d'interès. Molts homes intel·ligents tenen una mena de virus: consideren la intel·ligència com un fi.
Muriel Barbery, escriptora francesa (1969)
Vaig estar esperant en un lavabo proper al seu despatx per trucar a la seva porta a l'hora exacta. Sabia que sempre els feia comentaris a qui arribava massa aviat i també a qui feia un o dos minuts tard, i que si et passaves fent tard, et feia tornar un altre dia, perquè «estic esperant un altre alumne» et deia, i et proposava «pots venir un altre dia? Avui ja tinc totes les hores donades». Ara sé que era la seva forma de castigar la falta de puntualitat, que moltes vegades això no era cert i que podia haver atès a l'infractor si hagués volgut. Segon deia «Els alumnes menteixen per definició, si no, no serien alumnes» i, per tant, les excuses de l'alumne eren posades en dubte per sistema.

A l'hora en punt vaig trucar a la porta. Ho vaig fer suaument, com m'havien ensenyat que calia fer. Vaig sentir que deia «Endavant!», així que vaig obrir la porta amb precaució per no donar un cop enlloc. «Bon dia!» vaig dir, i ell em va ordenar «Passa, passa. Vine, seu aquí». Els despatxos dels professors no són gaire grans, normalment estan plens d'armaris i estanteries carregades de carpetes i caixes de documentació, i el seu despatx no era cap excepció. Era un depatx lluminós amb una bona finestra que donava al pati central de i li subministrava bona llum natural.

Davant la seva taula de treball hi havia dues o tres cadires, va assenyalar-ne una, m'hi vaig acostar i m'hi vaig asseure. Em va demanar que li expliqués com tenia el treball i així vaig fer-ho. No em va interrompre gaire, em va deixar parlar, semblava que gaudia de sentir la meva veu. De tant en tant feia alguna pregunta pertinent sobre el que jo estava dient o ensenyant, però en general em va deixar fer. Jo havia començat la meva exposició força nerviós, però a poc a poc em vaig anar sentint segur i vaig anar guanyant aplom. Quan vaig acabar em va dir amb un somriure als llavis:

―No entenc per què has vingut a consultes. Em sembla que has perdut el temps ―A classe només solia somriure quan feia una broma difícil d'entendre o quan feia algun sarcasme carregat d'ironia. Em va deixar clavat a la cadira. Què vol dir això de què he perdut el temps? Serà malparit! Jo no podia acceptar una derrota. Jo hi havia anat segur del meu èxit. Em vaig sentir avergonyit de no haver sabut encertar.

―Per què ho dius? ―Va ser l'única cosa que se'm va acudir preguntar.

―Perquè és un treball immillorable i les notes tenen un límit, no poden passar de 10; i la nota de final de curs, de la matrícula d'honor. ―Què malparit! Vaig pensar. O sigui que li havia agradat i jo ho havia entès del revés. Em vaig posar vermell com un tomàquet. No vaig poder evitar un somriure. Havia Triomfat! Però encara estava sota l'impacte del seu «em sembla que has perdut el temps». I vaig preguntar una bajanada.

―Què vols dir?

―Que has resolt tots els aspectes que calia al teu treball, diria que de manera brillant. Has seguit totes les orientacions i recomanacions que us havia fet, diria que al peu de la lletra. Jo no ho hauria fet millor. Per què has vingut? ―Ara estava segur d'haver triomfat. Primer objectiu assolit: l'havia impressionat positivament. Si ara em demanava què volia. Li podia dir obertament, tan obertament com la matrícula d'honor que m'acaba de donar? Vaig estar dubtant fins que la meva boca va deixar anar suaument:

―Volia demanar-li una cosa.

―Ja saps que no m'agraden aquests tractes de respecte. Segueix tutejant-me com has fet fins ara ―va dir bruscament. Després en un to més suau― Què vols demanar-me?

Havia ficat la pota, sabia que odiava que el tractéssim de «vostè» o de «vos». Vaig decidir-me per parlar obertament i clara.

―M'ha agradat molt l'assignatura i m'ha agradat encara més com la fas tu.

­―No m'ensabonis, si us plau. ―Ostres! Una altra errada. Havia de ser més diplomàtic.

―No t'ensabono, sóc molt sincer, dic el que penso. Normalment no m'esforço tant amb els meus treballs, però aquest l'he volgut fer tan bé com pogués. Volia que t'agradés.

―Doncs ho has aconseguit. I per què volies impressionar-me amb la teva perfecció ―Collons!, no parava de punxar-me, però jo volia treballar amb ell i ho havia d'aconseguir.

―Voldria treballar amb tu ―estava més nerviós que quan havia entrat al despatx i la veu em tremolava.

―Què vols dir? Fer de becari? Formar part d'un projecte?

―Qualsevol cosa, mentre fos sota la teva direcció. ­―Havia recuperat l'aplom i ja no estava vermell.

Em va explicar que estaven a punt de posar en marxa un nou projecte que dirigiria ell, que el procés de selecció de col·laboradors el farien a l'estiu. Que ja m'avisaria perquè em presentés. Jo volia que no fallés res. Vaig bombardejar-lo a preguntes sobre el com, l'on, el què, i el perquè de tot el procés i no em vaig quedar tranquil fins que no vaig tenir clar que res no podia fallar i que aconseguiria un lloc en aquell projecte. Era l'objectiu més important de la meva vida en aquell moment. Vaig quedar esgotat per la tensió, i vaig sortir despatx arrossegant-me.

(Continuaré en el següent post)

Una abraçada.







Inteligencia (3)

La inteligencia en sí no tiene ningún valor ni ningún interés. Muchos hombres inteligentes tienen una especie de virus: consideran la inteligencia como un fin.
Muriel Barbery, escritora francesa (1969)
Estuve esperando en un lavabo cercano a su despacho para llamar a su puerta a la hora exacta. Sabía que siempre les hacía comentarios a los que llegaban demasiado pronto y también a los que lo llegaban uno o dos minutos tarde, y que si te pasabas llegando tarde, te daba cita para otro día, porque «estoy esperando otro alumno» decía, y te proponía «¿puedes venir otro día? Hoy ya tengo todas las horas llenas». Ahora sé que era su forma de castigar la falta de puntualidad, que muchas veces eso no era cierto y que podía haber atendido al infractor si hubiera querido. Según decía «Los alumnos mienten por definición, si no, no serían alumnos» y, por tanto, las excusas del alumno eran puestas en duda por sistema.

A la hora en punto llamé a la puerta. Lo hice suavemente, como me habían enseñado que había que hacer. Oí que decía "¡Adelante!", así que abrí la puerta con precaución para no golpear nada. «¡Buenos días!» Dije, y él me ordenó «Pasa, pasa. Ven, siéntate aquí ». Los despachos de los profesores no son muy grandes, normalmente están llenos de armarios y estantes cargadas de carpetas y cajas de documentación, y su despacho no era ninguna excepción. Era un despacho luminoso con una buena ventana que daba al patio central y le proporcionaba mucha luz natural.

Ante su mesa de trabajo había dos o tres sillas, señaló una de ellas, me acerqué y me senté. Me pidió que le explicara como tenía el trabajo y así lo hice. No me interrumpió mucho, me dejó hablar, parecía disfrutar oyendo mi voz. De vez en cuando hacía alguna pregunta pertinente sobre lo que yo estaba diciendo o enseñando, pero en general me dejó a mi aire. Yo había empezado mi exposición bastante nervioso, pero poco a poco me fui sintiendo seguro y fui ganando aplomo. Cuando acabé me dijo con una sonrisa en los labios:

―No entiendo por qué has venido a consultas. Me parece que has perdido el tiempo ―A clase solo solía sonreír cuando una de sus bromas le parecía difícil de entender o cuando soltaba algún sarcasmo cargado de ironía. Me quedé de una pieza. ¿Qué significa eso de que he perdido el tiempo? ¡Será cabrón! Yo no podía aceptar una derrota. Había ido allí seguro de mi éxito. Me sentí avergonzado de no haber sabido acertar.

―¿Por qué lo dices? ―Fue lo único que se me ocurrió preguntar.

―Porque es un trabajo inmejorable y las notas tienen un límite, no pueden pasar de 10; y la nota de final de curso, de la matrícula de honor. ―¡Qué hijo de puta! Pensé. O sea que le había gustado y yo lo había entendido del revés. Me sonrojé como un tomate. No pude evitar una sonrisa. Había triunfado! Pero aún estaba bajo el impacto de su «me parece que has perdido el tiempo». Y pregunté una tontería.

―¿Qué quieres decir?

―Que has resuelto todos los aspectos que se planteaban en tu trabajo, diría que de manera brillante. Has seguido todas las orientaciones y recomendaciones que os había hecho, diría que al pie de la letra. Yo no lo habría hecho mejor. ¿Por qué has venido? ―Ahora estaba seguro de haber triunfado. Primer objetivo alcanzado: la había impresionado positivamente. Si ahora me preguntaba que quería, se lo podría decir abiertamente, tan abiertamente como la matrícula de honor que me acaba de dar? Estuve dudando hasta que mi boca soltó suavemente:

―Quería pedirle algo.

―Ya sabes que no me gustan estos tratos de respeto. Sigue tuteándome como has hecho hasta ahora ―dijo bruscamente. Luego en un tono más suave― ¿Qué quieres pedirme?

Había metido la pata, sabía que odiaba que el tratáramos de «usted». Me decidí por hablar abierta y claramente.

―Me ha gustado mucho la asignatura y me ha gustado aún más como la das tú.

―No me hagas la pelota, por favor. ―¡Ostras! Otro error. Tenía que ser más diplomático.

―No te hago la pelota, soy muy sincero, digo lo que pienso. Normalmente no me esfuerzo tanto en mis trabajos, pero este lo he querido hacer lo mejor posible. Quería te gustara.

―Pues lo has conseguido. Y por qué querías impresionarme con tu perfección ―¡Coño!, no paraba de pincharme, pero yo quería trabajar con él y lo tenía que conseguir.

―Quisiera trabajar contigo ―estaba más nervioso que cuando había entrado en el despacho y la voz me temblaba.

―¿Qué quieres decir? ¿Quieres ser becario? ¿Formar parte de un proyecto?

―Cualquier cosa, mientras fuera bajo tu dirección. ―Había recuperado el aplomo y ya no estaba sonrojado

Me explicó que estaban a punto de poner en marcha un nuevo proyecto que dirigiría él, que el proceso de selección de colaboradores lo harían en verano. Que ya me avisaría para que me presentara. Yo quería que no fallara nada. Lo bombardeé a preguntas sobre el cómo, el dónde, el qué, y el porqué de todo el proceso y no me quedé tranquilo hasta que no tuve claro que nada podía fallar y que lograría una plaza en ese proyecto. Era el objetivo más importante de mi vida en ese momento. Quedé agotado por la tensión, y salí despacho arrastrándome.

(Continuaré en el siguiente post)

Un abrazo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada