Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dijous, 7 de gener del 2021

Everybody Hurts

[Entrada 342]

Everybody Hurts

Well, everybody hurts sometimes,
Everybody cries
Everybody hurts, sometimes,

REM, fragment de Everybody Hurts
Bé, tothom fa mal de vegades, tothom plora. Tothom fa mal de vegades. Unes vegades s'és el causant, d'altres la víctima i llavors toca plorar. No sempre sabem que hem estat la causa del dolor, en canvi la víctima no pot evitar saber-ho i sovint busca el consol de les seves amistats i de la seva família.

Vaig conèixer en Carles a la universitat, devia ser disset o divuit anys més jove que jo. Era un alumne singular, no molt brillant, però inquiet i participatiu. Una vegada em va venir a preguntar l'edat. Sempre he semblat més jove del que en realitat sóc, de petit em feia malícia i de vegades era un inconvenient perquè era el primer a qui demanaven el carnet quan volíem entrar a veure una pel·lícula «para mayores», però de gran ha passat a ser un avantatge, sobretot a les relacions amb gent més jove que jo. Quan en Carles em va demanar l'edat em vaig imaginar de seguida per on anava la cosa i li vaig preguntar: «Com van les apostes?». Ell sense tallar-se em va dir: «Entre els vint-i-cinc i els trenta-cinc». Llavors li vaig dir que l'estiu anterior n'havia complert trenta-sis.

Quan va acabar la carrera va aparèixer a l'empresa on jo treballava. Quan el seu cap me'l va presentar es va sorprendre que ens coneguéssim, però després va dir: «m'ho havia d'haver imaginat, mai me'n recordo d'aquesta doble faceta teva de professor universitari i company de feina.» I vam riure els tres. Les poques vegades que he tingut de company de feina algú més jove que jo amb qui havia tingut una relació prèvia, he tingut una sensació de proximitat amb ell i he fet tot el possible per facilitar-li les coses. Li he fet com una mena d'acompanyament o apadrinament, que m'ha acabat aproximant a ell o ella com a persona. Això va fer que entre el Carles i jo s'establís una bona relació tot i que no podria dir que arribés a ser una amistat.

El jovent vol progressar i normalment, especialment si les coses no els acaben d'anar com volen, no es queden a la primera empresa on han trobat a treballar, i en Carles no va ser una excepció. Va tenir la gentilesa de fer-me saber que havia començat a buscar feina, quan ho va fer, i després va demanar-me l'opinió sobre la nova feina, quan va tenir una oferta que li agradava, i va acomiadar-se de mi adequadament abans de marxar. Vam intercanviar mòbils i adreces d'email privats i vam prometre'ns quedar per dinar plegats de tant en tant. I, com que la seva empresa no era gaire lluny de la meva, ho vam fer diverses vegades.

Una d'aquestes vegades va sortir a la conversa el tema sentimental. Tot va començar perquè el vaig notar trist i li vaig dir obertament: «Et passa alguna cosa, avui et veig diferent, una mica baix de forma». Em va mirar als ulls, se li veia la tristesa a la mirada, tenia els ulls tristos. «Tant es nota?» va replicar.

―Déu-n'hi-do! Amb la mirada pagues.

―Acabo de trencar amb la meva parella després de quasi tres anys de viure junts.

―I t'ha trencat el cor. ―vaig dir volent ser comprensiu.

―Tu el coneixies. Érem companys a classe l'any que vaig tenir-te de professor: en Jordi Estevell.

Em vaig quedar de pedra, d'aquesta manera tan sobtada vaig saber que en Carles li agradaven els homes. No em va semblar que fos un bon moment per aprofundir sobre el tema, posteriorment vaig saber que era bisexual. Em vaig centrar en la seva relació amb en Jordi. Com que jo no recordava en aquell noi, em va ensenyar fotografies d'ell que duia al mòbil i una fotografia de quan estudiaven que duia a la cartera. Poc a poc em va venir el record d''aquell noi tímid amb qui havia tingut poc tracte i que m'havia passat força desapercebut a classe pel poc que participava. Em va explicar tota la història de la seva relació. De com a en Jordi, gai de soca-rel, li havia costat força sortir de l'armari, i de com els havia costat d'anar a viure junts. En Carles havia estat estirant del carro perquè n'estava molt d'en Jordi. Però la vida té coses que fan mal i en Jordi es va enamorar d'un altre noi i va deixar a en Carles. I en Carles ho entenia i creia que també li hauria pogut passar a ell, però li havia passat a en Jordi, i era en Carles qui plorava i en Jordi qui sense voler-ho li havia trencat el cor. Perquè en Jordi s'estimava a en Carles i li sabia molt greu haver-se enamorat d'un altre, però no ho va poder evitar.

Vaig estar al seu costat tant de temps com vaig poder, fins i tot el vaig dur al cine i d'excursió diverses vegades perquè oblidés tota aquesta història, mal que només fos una estona. Potser vam passar un any veient-nos sovint fins que ell es va animar a refer la seva vida i a seguir desenvolupant la seva bisexualitat. Un dia que devia anar més calent que altres em va començar a interrogar sobre si li agradava i si me n'aniria al llit amb ell. Jo li vaig dir que sí, que m'agradava, però que em feia certa por que el sexe acabés amb la nostra amistat i que abans d'anar-me'n al llit amb ell m'ho hauria de rumiar. Ell em va confessar que jo havia esdevingut una persona molt important per a ell i que si jo volia ho faria, que follaria amb mi. Aquell dia es va acomiadar de mi amb un petó d'aquells que es fan a qui un desitja o vol provocar. Ell va començar a partir d'aquell dia una campanya de provocació enviant-me textos insinuants, fotos del seu cos nu i de la seva polla trempada. Fins que un dia que vam quedar per dinar li vaig dir que d'acord, que en vista del que ell ho desitjava tant, que quan volgués podíem quedar per cardar. Aquell dia no ens anava bé ni a ell ni a mi i vam quedar per altra data, fixant lloc i hora de trobada. No es va presentar. Només vaig rebre un missatge de text dient: «Em sap greu, no puc venir»

Va marxar de la ciutat a treballar a l'altra punta del país. Des d'allà, a més de mil quilòmetres, em va demanar perdó per haver-se comportat com una vulgar puta, que li sabia molt greu haver-me estat provocant per a res. Que el dia que havia quedat amb mi estava justament negociant la seva marxa i que no podia deixar la reunió on estava i que després havia estat molt ocupat amb aquell trasllat urgent. Que un dia que estigués a la ciutat faríem el que havia deixat pendent. Total que no ens hem vist més i em va tocar plorar a mi. Encara estem en contacte, ens parlem molt de tant en tant, normalment quan torna a tenir una situació emocional difícil. Sempre em diu que està en deute amb mi i que compti que vindrà a pagar-lo, però encara no ho ha fet i jo ja n'he perdut tota esperança que ho faci. Tots fem mal de vegades. Sens dubte jo també n'he fet, de vegades.

No volia fer-te mal. Em sap greu haver-te fet plorar. Oh!, no, no volia fer-te mal.
I didn't mean to hurt you
I'm sorry that I made you cry
Oh my I didn't want to hurt you

John Lennon, fragment de Jealous Guy
Una abraçada.








Everybody Hurts

Well, everybody hurts sometimes,
Everybody cries
Everybody hurts, sometimes,

REM, fragment de Everybody Hurts
Bueno, todo el mundo hace daño a veces, todo el mundo llora. Todo el mundo hace daño a veces. Unas veces se es el causante, otros la víctima y entonces toca llorar. No siempre sabemos que hemos sido la causa del dolor, en cambio la víctima no puede evitar saberlo ya menudo busca el consuelo de sus amistades y de su familia.

Conocí Carles en la universidad, sería diecisiete o dieciocho años más joven que yo. Era un alumno singular, no muy brillante, pero inquieto y participativo. Una vez me vino a preguntar la edad. Siempre he parecido más joven de lo que en realidad soy, de pequeño me daba rabia y a veces era un inconveniente porque era el primero al que pedían el carnet cuando queríamos entrar a ver una película «para mayores», pero de mayor ha pasado a ser una ventaja, sobre todo en las relaciones con gente más joven que yo. Cuando Carles me preguntó la edad me imaginé enseguida por dónde iba la cosa y le pregunté: «¿Cómo van las apuestas?». Él sin cortarse me dijo: «Entre los veintidós cinco y los treinta y cinco». Entonces le dije que el verano anterior había cumplido treinta y seis.

Cuando acabó la carrera apareció en la empresa donde yo trabajaba. Cuando su jefe me lo presentó se sorprendió de que nos conociéramos, pero luego dijo: «me lo tenía que haber imaginado, nunca me acuerdo de esta doble faceta tuya de profesor universitario y compañero de trabajo. » Y nos reímos los tres. Las pocas veces que he tenido de compañero de trabajo alguien más joven que yo con quien había tenido una relación previa, he tenido una sensación de proximidad con él y he hecho todo lo posible por facilitarle las cosas. Le he hecho como una especie de acompañamiento o apadrinamiento, que me ha acabado aproximando a él o ella como persona. Esto hizo que entre Carles y yo estableciera una buena relación aunque no podría decir que llegara a ser una amistad.

La gente joven quieren progresar y normalmente, especialmente si las cosas no les acaban de ir como quieren, no se quedan en la primera empresa donde han encontrado a trabajar, y Carles no fue una excepción. Tuvo la gentileza de hacerme saber que había empezado a buscar trabajo, cuando lo hizo, y luego me pidió la opinión sobre el nuevo trabajo, cuando tuvo una oferta que le gustaba, y se despidió de mí adecuadamente antes de irse. Intercambiamos móviles y direcciones de email privados y fuimos prometernos quedar para comer juntos de vez en cuando. Y, como su empresa no era muy lejos de mi, lo hicimos varias veces.

Una de estas veces salió a relucir el tema sentimental. Todo empezó porque le noté triste y le dije abiertamente: «Te pasa algo, hoy te veo diferente, algo bajo de forma». Me miró a los ojos, se le veía la tristeza en la mirada, tenía los ojos tristes. «¿Tanto se nota?» replicó.

―Bastante. Con la mirada pagas.

―Acabo de romper con mi pareja después de casi tres años de vivir juntos.

―Y te ha roto el corazón. ―dije queriendo ser comprensivo.

―Tú lo conocías. Éramos compañeros en clase el año que te tuve de profesor: Jordi Estevell.

Me quedé de piedra, de esta manera tan repentina supe que Carles le gustaban los hombres. No me pareció que fuera un buen momento profundizar sobre el tema, con posterioridad supe que era bisexual. Me centré en su relación con Jordi. Como yo no recordaba a aquel chico, me enseñó fotografías de suyas que llevaba el móvil y una fotografía de cuando estudiaban que llevaba en la cartera. Poco a poco fui recordando a aquel chico tímido con quien había tenido poco trato y que me había pasado bastante desapercibido en clase por lo poco que participaba. Me contó toda la historia de su relación. De como a Jordi, gay de pura cepa, le había costado bastante salir del armario, y de cómo les había costado ir a vivir juntos. Carles había ido tirando del carro porque estaba muy colgado de Jordi. Pero la vida tiene cosas que hacen daño y Jordi se enamoró de otro chico y dejó a Carles. Y Carles lo entendía y creía que también le hubiera podido pasar a él, pero le había pasado a Jordi, y era Carles quien lloraba y Jordi quien sin quererlo le había roto el corazón. Porque Jordi quería a Carles y lamentaba mucho haberse enamorado de otro, pero no lo pudo evitar.

Estuve a su lado tanto tiempo como pude, incluso le llevé al cine y de excursión varias veces para que olvidara toda esa historia, aunque solo fuera durante un rato. Quizá pasamos un año viéndonos menudo hasta que él se animó a rehacer su vida y a seguir desarrollando su bisexualidad. Un día que debía ir más caliente que otros me empezó a interrogar sobre si le gustaba y si me iría a la cama con él. Yo le dije que sí, que me gustaba, pero que me daba cierto miedo que el sexo acabara con nuestra amistad y que antes de irme a la cama con él me lo tendría que pensar. Él me confesó que yo había convertido en una persona muy importante para él y que si yo quería lo haría, que follaría conmigo. Ese día se despidió de mí con un beso de aquellos que se hacen a quien uno desea o quiere provocar. Él empezó a partir de ese día una campaña de provocación enviándome textos insinuantes, fotos de su cuerpo desnudo y de su polla empalmada. Hasta que un día que quedamos para comer le dije que de acuerdo, que en vista de lo que él lo deseaba tanto, que cuando quisiera podíamos quedar para follar. Aquel día no nos iba bien ni a él ni a mí y quedamos para otra fecha, fijando lugar y hora de encuentro. No se presentó. Solo recibí un mensaje de texto diciendo: «Lo siento, no puedo ir»

Se fue de la ciudad a trabajar a la otra punta del país. Desde allí, a más de mil kilómetros, me pidió perdón por haberse comportado como una vulgar puta, que le sabía muy mal haberme estado provocando para nada. Que el día que había quedado conmigo estaba justamente negociando su marcha y que no podía dejar la reunión donde estaba y que después había estado muy ocupado con ese traslado urgente. Que un día que estuviera en la ciudad haríamos lo que había dejado pendiente. Total que no nos hemos visto más y me tocó llorar a mí. Todavía estamos en contacto, nos hablamos muy de vez en cuando, normalmente cuando vuelve a tener una situación emocional difícil. Siempre me dice que está en deuda conmigo y que cuente que vendrá a pagarla, pero todavía no lo ha hecho y yo ya he perdido toda esperanza de que lo haga. Todos hacemos daño a veces. Sin duda yo también lo he hecho, a veces.

No quería hacerte daño. Siento haberte hecho llorar. Oh !, no, no quería hacerte daño.
I didn't mean to hurt you
I'm sorry that I made you cry
Oh my I didn't want to hurt you

John Lennon, fragment de Jealous Guy
Un abrazo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada