[Entrada 171]
El suïcidi
El suïcidi s'ha convertit en una de les principals causes de mort a aquest Estat. De fet, n'és la primera causa no natural. Així, segons l'INE: 14.903 de les 395.830 defuncions que es van registrar a Espanya el 2014 -gairebé un 4% -, van obeir a una causa externa (o no natural): el suïcidi amb 3.910 defuncions; les caigudes accidentals camb 2.749 morts; els ofegaments, 2.370; els accidents de trànsit, 1.873; i la resta (5.001) per altres causes.
Mentre estem prenent tota mena de mesures, alguna d'elles força espectaculars i costoses, per reduir els accidents de circulació, dels suïcidis se'n parla molt poc o gens. Els experts creuen que parlar-ne sense tabús ajudaria a reduir-ne les xifres. Això és el que busca Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS) que es va crear a Barcelona l'any 2012, amb la col·laboració d'especialistes de l'Hospital de Sant Pau. Tots els integrants han viscut de prop la mort d'algun familiar a causa del suïcidi. Organitzen trobades i ofereixen orientació i un espai d'escolta per a qui ho necessiti.
Els psiquiatres creuen que per superar una mort per suïcidi és necessari parlar-ne i fer-ho amb gent que ha passat pel mateix. Asseguren que encara existeixen molts tabús a l'hora d'afrontar el tema i que és bo que se'n parli públicament. Tot i que el suïcida i la seva família no són les úniques víctimes. Són molts (diuen que un de cada 10) els que se suïciden tirant-se al tren o al metro.

El Javi té 47 anys i treballa a Transports Metropolitans de Barcelona. Durant 16 anys ha sigut conductor de metro, fins que ho ha hagut de deixar per prescripció mèdica. I ho ha deixat perquè s’ha vist involucrat en la mort de 8 persones. 8 atropellaments que ell no ha pogut evitar. Això fins i tot l’ha portat a pensar a suïcidar-se. “Es parla de la persona que es llença a la via, però no del conductor que l’atropella”.Diuen que molts dels suïcidis estan associats a una malaltia mental (he llegit que fins a un 90% o 95% dels casos). S'ha de tenir present que la drogoaddicció (l'alcoholisme) i la depressió són considerades malalties mentals, i tant una cosa com l'altre solen estar motivades per causes externes que es podrien controlar i fins i tot evitar. Almenys els casos que he viscut de prop. Un exemple del que vull dir són els suïcidis de nens i adolescents que han recorregut al suïcidi a causa d'un assetjament escolar (bullying) que els ha dut a fortes depressions. Podria dir coses semblants de les drogoaddiccions. En qualsevol cas hi ha qui assegura (i jo ho crec) que el suïcidi només té sentit quan el dolor, generalment anímic, esdevé insuportable i té la sensació que faci el que faci no podrà canviar el curs de les coses. Un dolor que no s'apaivaga fugint o canviant d'entorn, perquè és una cosa interior. De fet, no és que el suïcida no vulgui viure més, sinó que no vol viure més així.
"Ningú ens prepara per a aquestes situacions. El maquinista està sol. No tenim el suport psicològic necessari".
Sens dubte la mort és irreversible, no té remei. En canvi mentre hi ha vida hi ha esperança. Crec que, personalment, només em platejaria una cosa així en una situació irreversible, com ho pot ser per fugir de la malaltia d'Alzheimer (els índexs de suïcidi són més alts entre les persones més grans de 70 anys). És evident que és una forma de mort que va contra natura, ja que xoca amb l'instint de supervivència, és a dir, amb les lleis de la natura.

Cada any se suïciden al món més de 800.000 persones (un cada 40 segons). L'OMS considera el suïcidi com "un problema de salut pública" i lamenta que no sigui tractat com a tal tot i que es cobra la vida de més persones que els homicidis, els conflictes bèl·lics i els desastres naturals junts. Només 28 països al món tenen un pla estratègic per prevenir el suïcidi, i únicament uns 60 recopilen dades dels suïcidis. L'OMS assenyala l'estigma i el tabú al voltant del suïcidi com la principal causa que evita que tant els familiars com els governs tractin el tema de forma oberta i efectiva. De fet, en molts països el suïcidi és un acte il·legal, per la qual cosa tendeix a obviar-se oficialment. "Augmentar la consciència social i acabar amb el tabú és una de les claus perquè alguns països facin progressos en la lluita contra el suïcidi", assenyala l'informe.Per acabar-ho d'adobar hi ha pàgines web que es dediquen a fomentar-lo. La nostra societat està malalta.
Molts casos de suïcidi es donen en persones que han hagut de superar un conflicte bèl·lic, un desastre natural, violència física o mental, abús o aïllament. Els índexs de suïcidi són també alts entre les persones que pateixen discriminació, com ara refugiats, immigrants, homosexuals, bisexuals, transsexuals i presos.
Una abraçada.
El suicidio
El suicidio se ha convertido en una de las principales causas de muerte en este Estado. De hecho, es la primera causa no natural de defunción. Así, según el INE: 14.903 de las 395.830 defunciones que se registraron en España en 2014 -casi un 4% -, obedecieron a una causa externa (o no natural): el suicidio con 3.910 defunciones; las caídas accidentales con 2.749 muertos; los ahogamientos, 2.370; los accidentes de tráfico, 1.873; y el resto (5.001) por otras causas.
Mientras estamos tomando todo tipo de medidas, alguna de ellas bastante espectaculares y costosas, para reducir los accidentes de circulación, de los suicidios se habla muy poco o nada. Los expertos creen que hablar de ello sin tabúes ayudaría a reducir esas cifras. Esto es lo que busca Después del Suicidio-Asociación de Supervivientes (DSAS) que se creó en Barcelona el 2012, con la colaboración de especialistas del Hospital de Sant Pau. Todos los integrantes han vivido de cerca la muerte de algún familiar debido al suicidio. Organizan encuentros y ofrecen orientación y un espacio de escucha para quien lo necesite.
Los psiquiatras creen que para superar una muerte por suicidio es necesario hablar y hacerlo con gente que ha pasado por lo mismo. Aseguran que aún existen muchos tabúes a la hora de afrontar el tema y que es bueno que se hable de ello públicamente. Aunque el suicida y su familia no son las únicas víctimas. Son muchos (dicen que uno de cada 10) los que se suicidan tirandose al tren o al metro.

Javi tiene 47 años y trabaja en Transportes Metropolitanos de Barcelona. Durante 16 años ha sido conductor de metro, hasta que lo ha tenido que dejar por prescripción médica. Y lo ha dejado porque se ha visto involucrado en la muerte de 8 personas. 8 atropellos que él no ha podido evitar. Esto incluso le ha llevado a pensar en suicidarse. "Se habla de la persona que se tira a la vía, pero no del conductor que lo atropella".Dicen que muchos de los suicidios están asociados a una enfermedad mental (he leído que hasta un 90% o 95% de los casos). Hay que tener en cuenta que la drogadicción (el alcoholismo) y la depresión estan consideradas enfermedades mentales, y tanto una cosa como la otra suelen estar motivadas por causas externas que se podrían controlar e incluso evitar. Al menos los casos que he vivido de cerca. Un ejemplo de lo que quiero decir son los suicidios de niños y adolescentes que han recurrido al suicidio a causa de un acoso escolar (bullying) que les produce fuertes depresiones. Podría decir cosas parecidas de las drogadicciones. En cualquier caso hay quien asegura (y yo lo creo) que el suicidio sólo tiene sentido cuando el dolor, generalmente anímico, llega a ser insoportable y tiene la sensación de que haga lo que haga no podrá cambiar el curso de las cosas. Un dolor que no se apacigua huyendo o cambiando de entorno, porque es algo interior. De hecho, no es que el suicida no quiera vivir más, sino que no quiere vivir más así.
"Nadie nos prepara para estas situaciones. El maquinista está solo. No tenemos el apoyo psicológico necesario".
Sin duda la muerte es irreversible, no tiene remedio. En cambio mientras hay vida hay esperanza. Creo que, personalmente, sólo me plateado algo así en una situación irreversible, como lo puede ser para huir de la enfermedad de Alzheimer (los índices de suicidio son más altos entre las personas mayores de 70 años). Es evidente que es una forma de muerte que contra natura, ya que choca con el instinto de supervivencia, es decir, con las leyes de la naturaleza.

Cada año se suicidan en el mundo más de 800.000 personas (uno cada 40 segundos). La OMS considera el suicidio como "un problema de salud pública" y lamenta que no sea tratado como tal aunque se cobra la vida de más personas que los homicidios, los conflictos bélicos y los desastres naturales juntos. Sólo 28 países en el mundo tienen un plan estratégico para prevenir el suicidio, y únicamente unos 60 recopilan datos de los suicidios. La OMS señala el estigma y el tabú en torno al suicidio como la principal causa que evita que tanto los familiares como los gobiernos traten el tema de forma abierta y efectiva. De hecho, en muchos países el suicidio es un acto ilegal, por lo que tiende a obviarse oficialmente. "Aumentar la conciencia social y acabar con el tabú es una de las claves para que algunos países hagan progresos en la lucha contra el suicidio", señala el informe.Por si fuera poco hay páginas web que se dedican a fomentarlo. Nuestra sociedad está enferma.
Muchos casos de suicidio se dan en personas que han tenido que superar un conflicto bélico, un desastre natural, violencia física o mental, abuso o aislamiento. Los índices de suicidio son también altos entre las personas que sufren discriminación, como refugiados, inmigrantes, homosexuales, bisexuales, transexuales y presos.
Un abrazo.


















