Febleses --- Flaquezas

[Entrada 207]

Febleses

En una sèrie d’aquestes de lladres i serenos, a la qual el protagonista és un policia caracteritzat per la seva capacitat deductiva, s'havia de resoldre un assassinat al qual mancava un mòbil. Una senyora d’aquestes que es posen on no les demanen li va dir al protagonista: «els mòbils dels assassinats sempre són els diners o el sexe, i quan no, les dues coses». En aquest cas la senyora va tenir raó, el mòbil va acabar essent sexe i diners.

El cap se me’n va anar d’aquella afirmació enllà. Com que crec que la vida és el bé més important d’una persona, ja que no hi ha res que valgui més per a un mateix (no en debades aquí diem que tot té remei menys la mort), vaig pensar que llevar la vida a una persona era una cosa molt cruel i que en canvi els humans érem capaços de fer-ho per raons com els diners, és a dir, la cobdícia (desig viu o il·lícit de posseir riqueses), l’ambició (desig desordenat d'aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l'amor propi) i per la sexualitat (els comportaments relacionats amb el sexe i la seva satisfacció).

Potser m’equivoqui, però crec que les morts causades intencionadament i amb premeditació solen tenir, si més no, una d'aquestes causes. De les tres causes que he dit: cobdícia, ambició i sexe, l'ambició, que segles enrere havia estat una causa important de mort intencionada entre els qui ostentaven el poder, avui en dia ha perdut força i cada vegada hi ha menys assassinats per aquesta raó, especialment on impera alguna forma democràtica, ja que la majoria dels càrrecs han deixat de ser hereditaris i no s’aconsegueixen per la força, eliminant al competidor.

Dit això ens en queden dues. De la cobdícia com a un dels mals de la nostra societat crec que ja n’he parlat força vegades. A l’actualitat, a la nostra societat, on es valora a la persona pel que té i no pel que és, es promou aquesta cobdícia d’una manera exagerada i ens ha dut a què una de les causes principals dels crims (amb morts o sense) tinguin relació amb aquesta cobdícia, sobrevalorada i fomentada com a l'únic o quasi l'únic valor de l’èxit a la vida.

Pel que fa a la sexualitat hi veig dues possibles raons. Una d’elles és la monogàmia, de la qual ja sabeu que en sóc molt crític, l’altra és la criminalització de determinades sexualitats que sota el meu punt de vista són completament legítimes, com és el cas de les LGTBI. Ja he dit força vegades que en aquest tema, la sexualitat, hi ha força abusos i violacions, els quals em semblen intolerables, dels quals solen ser-ne víctimes els més dèbils, és a dir, menors i dones. Els abusos dels pedòfils em semblen repugnants, tot i que crec que hi pot haver alguna relació sexual d'un menor amb un adult consentida, fins i tot desitjades pel menor, i, per tant, perfectament legítima, en general no sol a ser així, sol tractar-se d'un adult que abusa de la seva condició. D'altra banda la violència de gènere és un dels fets més lamentables amb els que convivim, i en pocs casos la víctima és mascle.

La monogàmia ha criminalitzat tota relació extramatrimonial, és a dir, fora de la parella. Tinc el convenciment la sexualitat humana és poligàmica i poliàndrica, que només quan ens enamorem i mentre dura l’enamorament ens sentim monògams. Considerar les relacions sexuals extramatrimonials un crim ens criminalitza a molts i posa la nostra fama personal en risc, i per tant, i en conseqüència ens fa possibles víctimes d’extorsionadors i d'altres malfactors. Això mateix el passa a tots el membres dels col·lectius LGBTI, i encara més si han format parelles monògames. Per no parlar d’aquells adults que mantenen o han mantingut relacions amb un menor, per consentides i desitjades que hagin estat. A la pel·lícula Inxeba la visió sobre homosexualitat i monogàmia es barregen en el criteri de l'adolescent en la seva condemna a un dels protagonistes.

Evidentment, sempre he considerat tots els abusos, siguin del tipus que siguin, com completament il·legítims, moltes vegades malaltissos i sempre he cregut que s’ha de fer tot el que es pugui per evitar-los, tot i que moltes vegades dubti de l’eficàcia de segons quines mesures, ja que sóc dels que creu que fa molta més feina una bona educació que una prohibició per rigorosa que sigui.

Sens dubte, crec que ens hem equivocat, i molt, com a societat, en l’enfoc amb que estem afrontat les conseqüències d’aquestes febleses dels essers humans i que els fets demostren que no anem pel camí adequat, i em sembla que és perquè no hem encertat en atacar les causes o al menys no hem estat capaços d'eradicar-les.

Una abraçada.

Flaquezas

En una serie policíaca, de esas en las que el protagonista es un policía caracterizado por su capacidad deductiva, se tenía que resolver un asesinato en el cual faltaba un móvil. Una señora de esas que se meten donde no se las llama le dijo al protagonista: «los móviles de los asesinatos siempre son el dinero o el sexo, y cuando no, las dos cosas». En este caso la señora tuvo razón, el móvil acabó siendo sexo y dinero.

La cabeza se me fue más allá de aquella afirmación. Como creo que la vida es el bien más importante de una persona, ya que no hay nada que valga más para un mismo (no en vano aquí decimos que todo tiene remedio menos la muerte), pensé que quitar la vida a una persona era algo muy cruel y que en cambio los humanos éramos capaces de hacerlo por razones como el dinero, es decir, la codicia (deseo vivo o ilícito de poseer riquezas), la ambición (deseo desordenado de conseguir honores, dignidades, fama, poder o cualquier cosa que halaga el amor propio) y por la sexualidad (los comportamientos relacionados con el sexo y su satisfacción).

Quizá me equivoque, pero creo que las muertes causadas intencionadamente y con premeditación suelen tener, cuando menos, una de estas causas. De las tres causas que he dicho: codicia, ambición y sexo, la ambición, que siglos atrás había sido una causa importante de muerte intencionada entre los que ostentaban el poder, hoy en día ha perdido fuerza y, cada vez hay menos asesinatos por esta razón, especialmente donde impera alguna forma democrática, ya que la mayoría de los cargos han dejado de ser hereditarios y no se consiguen por la fuerza, eliminando al competidor.

Dicho esto nos quedan dos de ellas. De la codicia como uno de los males de nuestra sociedad creo que ya he hablado muchas veces. En la actualidad, en nuestra sociedad, donde se valora a la persona por lo que tiene y no por lo que es, se promueve esa codicia de una manera exagerada y nos ha llevado a que una de las causas principales de los crímenes ( con muertos o sin) tengan relación con esta codicia, sobrevalorada y fomentada como el único o casi el único valor del éxito en la vida.

En cuanto a la sexualidad veo dos posibles razones. Una de ellas es la monogamia, de la que ya sabéis que soy muy crítico, la otra es la criminalización de determinadas sexualidades que bajo mi punto de vista son completamente legítimas, como es el caso de las LGTBI. Ya he dicho muchas veces que en este tema, la sexualidad, hay bastantes abusos y violaciones, los cuales me parecen intolerables, de los que suelen ser víctimas los más débiles, es decir, menores y mujeres. Los abusos de los pedófilos me parecen repugnantes, aunque crea que puede haber alguna relación sexual de un menor con un adulto consentida, incluso deseadas por el menor, y, por tanto, perfectamente legítima, en general no suele ser así, suele tratarse de un adulto que abusa de su condición. Por otro lado la violencia de género es uno de los hechos más lamentables con los que convivimos, y en pocos casos la víctima es macho.

La monogamia ha criminalizado toda relación extramatrimonial, es decir, fuera de la pareja. Tengo el convencimiento la sexualidad humana es poligámica y poliándrica, que sólo cuando nos enamoramos y mientras dura el enamoramiento nos sentimos monógamos. Considerar las relaciones sexuales extramatrimoniales un crimen nos criminaliza a muchos y pone nuestra fama personal en riesgo, y por lo tanto, y en consecuencia, nos hace posibles víctimas de extorsionadores y de otros malhechores. Esto mismo lo pasa a todos los miembros de los colectivos LGBTI, y aún más si han formado parejas monógamas. Por no hablar de aquellos adultos que mantienen o han mantenido relaciones con un menor, por consentidas y deseadas que hayan sido. En la película Inxeba la visión sobre homosexualidad y monogamia se mezclan en el criterio del adolescente en su condena a uno de los protagonistas.

Evidentemente, siempre he considerado todos los abusos, sean del tipo que sean, como completamente ilegítimos, muchas veces enfermizos y siempre he creído que hay que hacer todo lo posible para evitarlos, aunque muchas veces dude de la eficacia de según qué medidas, ya que soy de los que cree que hace mucho más trabajo una buena educación que una prohibición por rigurosa que sea.

Sin duda, creo que nos hemos equivocado, y mucho, como sociedad, en el enfoque con que estamos enfrentado las consecuencias de esas flaquezas de los seres humanos y que los hechos demuestran que no vamos por el camino adecuado. Me parece que es porque no hemos acertado al atacar las causas o al menos no hemos sido capaces de erradicarlas.

Un abrazo.