Capitalisme i autoritarisme --- Capitalismo y autoritarismo



[Entrada 230]

Capitalisme i autoritarisme

És sorprenent, quantes ximpleries podem dir pel nostre compte —i el que em sembla pitjor: amb la consciència tranquil·la—, emparant-nos en la cita d'un autor il·lustre.
Joan Fuster (Sueca 1922-1992)

Avui us transcrit un article d’Antoni Soy sobre conceptes que he estat exposant diverses vegades. Tot i que sigui d’una línia més moderada que la meva personal, crec que toca punts claus del que us he intentat transmetre del meu pensament. Primer us presento al seu autor:

Antoni Soy, és catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de Barcelona, ha militat a ERC, i ha estat alcalde d'Argentona, vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya, de vicepresident del Consell comarcal del Maresme, Secretari d'Indústria i Empresa de la Generalitat de Catalunya i degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic.

I aquest és el text del seu article

CAPITALISME I AUTORITARISME
Antoni Soy - El Punt Avui - 17 juliol 2018

De la Primera a la Segona Guerra Mundial es varen viure més de trenta anys de depressió econòmica, guerres, feixismes, la consolidació de la Unió Soviètica (i després els seus satèl·lits). I tot això va desembocar, tant a Europa com als EUA, en un consens entre les classes capitalistes que el manteniment de l’estabilitat i la consolidació del capitalisme requerien mecanismes de control per evitar els excessos d’un sistema econòmic basat en la competència com a característica endògena del capital.

A partir de la dècada del 1970, la competència capitalista que acompanya el neoliberalisme i el desenvolupament del capital oligopolista i financer fa florir de nou les tendències autoritàries del mode de producció capitalista. S’implementen polítiques actives per facilitar el poder col·lectiu del capital i limitar el poder col·lectiu del treball. Es limiten les possibilitats d’actuació i intervenció dels governs a les esferes econòmica, social i política. En l’actualitat és difícil trobar un país avançat en què les institucions democràtiques no estiguin sota pressió i en molts casos sota un atac agressiu.

A l’època del New Deal als EUA i de la socialdemocràcia a Europa els governs regulaven el capital, tot incloent-hi els drets sindicals a limitar la competència en el mercat de treball, lleis antimonopoli i altres restriccions per impedir la concentració del poder empresarial, restriccions estrictes als moviments del capital financer. Ara, en l’era neoliberal, el capital regula els governs amb un objectiu primordial: impedir que les polítiques econòmiques estiguin sota el control democràtic i que es puguin desviar dels principis de l’economia marginalista/neoclàssica. La ideologia de l’ordoliberalisme alemany, clarament hegemònica avui a Europa, n’és un bon exemple. Estem davant d’un sistema de governança explícitament antidemocràtic, autoritari, que pretén afeblir els sindicats i altres organitzacions i moviments populars, consolidar el control dels mitjans de comunicació i dels aparells ideològics de l’estat, enfortir la llibertat individual i dels mercats. Però, bàsicament, el neoliberalisme vol establir restriccions al que poden fer els governs nacionals, i més concretament vol evitar que hi hagi qualsevol limitació als moviments internacionals de béns, serveis, persones i, molt principalment, de capitals. Per tant, es tracta d’impedir que els estats nacionals puguin dur a terme qualsevol mena de política econòmica sobirana, i molt específicament les polítiques fiscal, monetària i de gestió del tipus de canvi de la moneda.

La democràcia no és possible si es deixa créixer el poder del capital privat fins a un punt en què es fa més fort que el mateix estat democràtic. La lluita per la democràcia avui és la lluita contra la liberalització del capital que ha d’estar regulat i supervisat. I implica actuacions que avui semblen quasi revolucionàries: la possibilitat que els estats nacionals duguin a terme polítiques econòmiques i socials sobiranes; el control i la propietat pública de les empreses més importants dels sectors estratègics pel país; la recuperació dels salaris i els drets laborals i sindicals que han estat aixafats per les reformes laborals.

Una abraçada.

Capitalismo y autoritarismo

Es sorprendente, cuántas tonterías podemos decir por nuestra cuenta -y lo que me parece peor: con la conciencia tranquila-, amparándonos en la cita de un autor ilustre.
Joan Fuster (Sueca 1922 a 1992)

Hoy os transcrito un artículo de Antoni Soy sobre conceptos que he estado exponiendo varias veces. Aunque sea de una línea más moderada que la mía personal, creo que toca puntos claves de lo que os he intentado transmitir de mi pensamiento. Primero os presento a su autor:

Antoni Soy, es catedrático de economía aplicada de la Universidad de Barcelona, ha militado en ERC, y ha sido alcalde de Argentona, vicepresidente de la Federación de Municipios de Cataluña, de vicepresidente del Consejo Comarcal del Maresme, Secretario de Industria y Empresa de la Generalidad de Cataluña y decano de la Facultad de Empresa y Comunicación de la Universidad de Vic.

Y ese es el texto de su artículo

CAPITALISMO Y AUTORITARISMO
Antoni Soy - El Punt Avui - 17 de julio de 2018

De la Primera a la Segunda Guerra Mundial se vivieron más de treinta años de depresión económica, guerras, fascismos, la consolidación de la Unión Soviética (y luego sus satélites). Y todo ello desembocó, tanto en Europa como en EEUU, en un consenso entre las clases capitalistas que el mantenimiento de la estabilidad y la consolidación del capitalismo requerían mecanismos de control para evitar los excesos de un sistema económico basado en la competencia como característica endógena del capital.

A partir de la década de 1970, la competencia capitalista que acompaña el neoliberalismo y el desarrollo del capital oligopolista y financiero hace florecer de nuevo las tendencias autoritarias del modo de producción capitalista. Se implementan políticas activas para facilitar el poder colectivo del capital y limitar el poder colectivo del trabajo. Se limitan las posibilidades de actuación e intervención de los gobiernos en las esferas económica, social y política. En la actualidad es difícil encontrar un país avanzado en que las instituciones democráticas no estén bajo presión y en muchos casos bajo un ataque agresivo.

En la época del New Deal en EEUU y de la socialdemocracia en Europa los gobiernos regulaban el capital, todo incluyendo los derechos sindicales a limitar la competencia en el mercado de trabajo, leyes antimonopolio y otras restricciones para impedir la concentración del poder empresarial , restricciones estrictas a los movimientos del capital financiero. Ahora, en la era neoliberal, el capital regula los gobiernos con un objetivo primordial: impedir que las políticas económicas estén bajo el control democrático y que se puedan desviar los principios de la economía marginalista/neoclásica. La ideología del ordoliberalismo alemán, claramente hegemónica hoy en Europa, es un buen ejemplo de ello. Estamos ante un sistema de gobernanza explícitamente antidemocrático, autoritario, que pretende debilitar los sindicatos y otras organizaciones y movimientos populares, consolidar el control de los medios de comunicación y los aparatos ideológicos del estado, fortalecer la libertad individual y de los mercados. Pero, básicamente, el neoliberalismo quiere establecer restricciones a lo que pueden hacer los gobiernos nacionales, y más concretamente quiere evitar que haya cualquier limitación a los movimientos internacionales de bienes, servicios, personas y, muy principalmente, de capitales. Por tanto, se trata de impedir que los estados nacionales puedan llevar a cabo cualquier tipo de política económica soberana, y muy específicamente las políticas fiscal, monetaria y de gestión del tipo de cambio de la moneda.

La democracia no es posible si se deja crecer el poder del capital privado hasta un punto en que se hace más fuerte que el mismo estado democrático. La lucha por la democracia hoy es la lucha contra la liberalización del capital que debe estar regulado y supervisado. Y implica actuaciones que hoy parecen casi revolucionarias: la posibilidad de que los estados nacionales lleven a cabo políticas económicas y sociales soberanas; el control y la propiedad pública de las empresas más importantes de los sectores estratégicos para el país; la recuperación de los salarios y los derechos laborales y sindicales que han sido aplastados por las reformas laborales.

Un abrazo.