Avís

Avís
=> Atesa la qualitat de les traduccions que fa Google translate, a partir d'ara publicaré els textos només en català. (Novembre del 2022)

dimecres, 8 de gener del 2014

Forts i febles --- Fuertes y débiles

[Entrada 19]

Forts i febles


No sé si sabré explicar prou bé la idea que duc al cap. Crec que està ben plasmada, almenys parcialment en aquest fragment de cançó:
Half of the people can be part right all of the time
Some of the people can be all right part of the time
But all of the people can’t be all right all of the time
I think Abraham Lincoln said that.

Talkin' World War III Blues by Bob Dylan
Que es podria traduir per: «La meitat de les persones poden ser parcialment correctes sempre. Algunes persones poden ser totalment correctes en alguns moments, però ningú pot ser totalment correcte sempre. Crec que això ho va dir Abraham Lincoln.»

Em sembla que està clar que l'animal humà, el ser humà, que és prou complexe en si mateix, i que entre altres coses és per naturalesa voluble, inconstant, variable i que té moments de fortalesa i de feblesa, de por i de mediocritat, etc., fins i tot al llarg del dia, ja que la seva naturalesa, que molts diuen que té uns bioritmes cíclics, on hi ha tres elements fonamentals, o tres cervells —raó, emocions i instints—, no li dóna una altra opció. Una persona equilibrada i madura. Aquella que pot haver aconseguit conèixer-se a si mateix i per tan lluitar per arribar l'auto-realització sap que el seu equilibri és trobar la formula adequada entre tot aquest seguit de variables que he apuntat i que és fàcil que elements externs, com un microbi que faci que li minvi la salut, pot trencar-lo.

Potser per això em crispa aquest llenguatge que van adoptar els feixistes i que crec que van treure de Nietszche, el filòsof alemany, considerat actualment com un dels més influents en el pensament del segle XX, que divideix la humanitat en forts, mediocres i febles i que acusa als febles i mediocres dels nostres mals, quan en realitat tots som forts, febles i mediocres en determinats moments, en determinades circumstàncies i en determinades qüestions.

Un exemple: Jo estic d'acord en què l'home és polígam per naturalesa, que la fidelitat exigida especialment a la dona és una imposició masclista, ja que segons els historiadors, aquesta imposició apareix en el moment en que el mascle s'adona racionalment que no hi ha nadons sense la seva intervenció. I com que el mascle té la força i és qui governa, vol saber i controlar la seva prole. Però això va contra-natura i en realitat ens fa febles. Jo he estat fidel quan estat enamorat i per això no em considero feble, simplement m'ha sortit així, ja que preferia estar amb el meu amor per diverses raons. Per tant, em val com signe de la meva estimació per aquella persona, però no com a imposició social... Jo sé que puc tenir una parella i estar enamorat d'un altre i això no trenca la meva parella a qui estimo ja d'una altra manera... Tot i que sé que exigir fidelitat és una feblesa, em dol quan descobreixo la infidelitat perquè sé el que vol dir. Que això ha estat una imposició del mascle sobre la femella? Cert, sens dubte. Que això en ha afeblit com a persones? També d'acord ja que va contra-natura, que això transformi al mascle en feble pel simple fet de ser mascle?... Doncs em sembla que no.

Una abraçada.






Fuertes y débiles


No sé si sabré explicar suficientemente bien la idea que tengo en la cabeza. Creo que está bien plasmada, al menos parcialmente en este fragmento de canción :
Half of the people can be part right all of the time
Some of the people can be all right part of the time
But all of the people can’t be all right all of the time
I think Abraham Lincoln said that.

Talkin' World War III Blues by Bob Dylan
Que se podría traducir por: «La mitad de las personas pueden ser parcialmente correctos siempre. Algunas personas pueden ser totalmente correctas en algunos momentos, pero nadie puede ser totalmente correcto siempre. Creo que eso lo dijo Abraham Lincoln.»

Me parece que está claro que el animal humano, el ser humano, que es bastante complejo en sí mismo, y que entre otras cosas es por naturaleza voluble, inconstante, variable y que tiene momentos de fortaleza y de debilidad, de miedo y de mediocridad, etc., incluso a lo largo del día, ya que su naturaleza, que muchos dicen que tiene unos biorritmos cíclicos, donde hay tres elementos fundamentales, o tres cerebros —razón, emociones e instintos—, no le da una otra opción. Una persona equilibrada y madura. Aquella que puede haber conseguido conocerse a sí mismo y por tanto luchar para llegar la auto-realización sabe que su equilibrio es encontrar la formula adecuada entre toda esta serie de variables que he apuntado y que es fácil que elementos externos, como un microbio que haga que le disminuya la salud, puede romperlo.

Quizá por eso me crispa ese lenguaje que adoptaron los fascistas y que creo que sacaron de Nietszche, el filósofo alemán, considerado actualmente como uno de los más influyentes en el pensamiento del siglo XX, que divide la humanidad en fuertes, mediocres y débiles y que acusa a los débiles y mediocres de nuestros males, cuando en realidad todos somos fuertes, débiles y mediocres en determinados momentos, en determinadas circunstancias y en determinadas cuestiones.

Un ejemplo: Yo estoy de acuerdo en que el hombre es polígamo por naturaleza, que la fidelidad exigida especialmente a la mujer es una imposición machista, ya que según los historiadores, esta imposición aparece en el momento en que el macho se da cuenta racionalmente que no hay bebés sin su intervención. Y como el macho tiene la fuerza y es quien gobierna, quiere saber y controlar su prole. Pero esto va contra-natura y en realidad nos hace débiles. Yo he sido fiel cuando estado enamorado y por eso no me considero débil, simplemente me ha salido así, ya que prefería estar con mi amor por varias razones. Por lo tanto, me vale como signo de mi estima por esa persona, pero no como imposición social... Yo sé que puedo tener una pareja y estar enamorado de otro y esto no rompe mi pareja a quien amo en ses momento de otra manera... Aunque sé que exigir fidelidad es una debilidad, me duele cuando descubro la infidelidad porque sé lo que significa. ¿Que esto ha sido una imposición del macho sobre la hembra? Cierto, sin duda. ¿Que esto nos ha debilitado como personas? También de acuerdo ya que va contra-natura, ¿que esto transforme al macho en débil por el simple hecho de ser macho?... Pues me parece que no.

Un abrazo.

8 comentaris:

  1. Hola Josep.
    Com estàs?

    Tot i que caldria matisar moltes coses des del meu imparcial i patètic punt de vist observ que no has entès què volia dir en Nietzsche amb el tema de forts i febles, que certament va adopar erròniament el Nacionalsocialisme.

    En Nietzsche va capgirar tots els valors, és a dir, va capgirar tots els prejudicis morals que havien estat establerts fins aleshores i que encara perduren. Per exemple la capacitat de mostrar afecta cap a un altre ésser humà és quelcom sovint relacionat amb el gènere femení, i aquest gènere és identificat amb la feblesa, en Nietzsche en aquest aspecte defensaria que precisament els febles són els insensibles incapaços de manifestar aquest amor. Els febles són els que volen sotmetre, els que volen controlar... no es tracta d'una qüestió de feblesa física, no es tracta d'una reivindicació de la Força bruta dels que tenen por, els febles, sinó de la força cortès que no cau en paranys ni prejudicis. No pretén ser una veu creixent per menystenir una actitud de bona part de la població envers l'altra sinó d'identificar on neix veritablement la força, que és de les dones, els fracassats, els afligits, els que pateixen... que el cristianisme sentencia que són febles, pobres d'esperit i que mereixen misericòrdia, Nietzsche al seu lloc diu que no, que no mereixen res tan humiliant i denigrant com misericòrdia perquè ja de per si són els humans que tenen l'oportunitat de ser-ho realment. S'oposa a martiritzar el fracassat, per exemple, cosa que fa la moral liberal. Tot és molt complexe.

    ResponElimina
  2. De la mateixa manera que això és una filosofia i és una qüestió totalment orgànica em sembla que altres temes com l'autorealització sempre han estat una trampa. La cerca de l'ordre, de la mesura, de l'organització com a eixos fonamentals de l'organització humana i de la vida pròpia, una organització d'aquestes coses que no sempre és triada., d'acomplir unes metes que no sempre han vingut amb tu sinó que tot sovint aqueixos objectius t'han vingut. (Que no dic jo que no pugui haver-hi persones que hagin tingut sempre clar què volien estudiar, que hi ha gent que té vocació, no dic jo que no) L'autorealització ve a la part de dalt de tot de la Piràmide de Maslow, com sospit que deus saber, no s'assembla gaire a la idea del Superhome, o com a tu t'agrada identificar, Ubermensch, però no creu en tot el procés previ. Avui compartia amb una amiga reflexions que s'asseu devora meu a classe reflexions interessants al respecte. Com sempre dic, les ciències són necessàries, però no ens hem d'oblidar que genera una mentida sobre allò que interpretam ja que no és la fidelitat de la realitat, racionalitza coses diferents, converteix en diferent allò que és igual, tota interpretació de qualsevol procés no és més que una interpretació d'una raça humana de la que tenim certesa que ens manca fins i tot el poder percebre la totalitat dels colors per exemple. (Infraroig i ultravioleta)... I la interpretació que se'n fa dels éssers humans també genera una falsa realitat. Se pot exemplificar de la següent manera, i és que el llenguatge té una influència tal que si el president del govern en lloc de rebre aquest càrrec amb aquest nom rebés el mateix càrrec però amb el nom de "Representant i servidor del poble" ja es notaria una diferència categòrica, ja que el llenguatge influeix en la interpretació. Tant és així que això ha traicionat al mateix Nietzsche amb el teu cas i la qüestió dels febles i els forts.

    ResponElimina
  3. Tu de fet fas una generalització assumint que tots els mascles varen adoptar aquesta postura per feblesa, uns l'adoptaren per feblesa i altres la seguiren per imitació, això en cas que es pogués viatjar al passat i demostrar de manera efectiva que això que expliques va ser així. L'afany de poder és propi de gent corrupta i també corrompeix la gent. Si l'home per inèrcia veu que té dret a fer aquest tracte contra la dona i aquest tracte es basa en la ignorància i no en un afany de poder propi, i això obeeix a la generalització, l'home no té per què ser feble, és feble en quant al prejudici que el sotmet però no és feble en quant a l'afany de poder, molts febles poden ser forts en potència.

    Una salutació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un detall, jo tampoc parlo de fortalesa o feblesa física.

      En realitat el que em molesta és que aquest llenguatge que el van adoptar els feixistes i nazis, i, a més, em sembla completament injust per això que dic que tots som febles, mediocres i forts en determinats moments i també en determinats aspectes. Potser sigui una cosa molt personal, però, tot i que entenc perfectament tot el que expliques, no puc evitar que aquesta forma de llenguatge em resulti molesta, per no dir repugnant que potser és massa fort... Em sap greu.

      Moltes gràcies per l'aportació que has fet no tan sols amb aquests comentaris sinó amb tot a la meva vida.

      Una abraçada.

      Elimina
  4. Estoy bastante de acuerdo contigo.
    En cuanto a las teorías de Nietzsche, me parecen muy interesantes ( gracias también a Bácteria por sus explicaciones), pero yo me siento más afín a la visión que tiene Oé sobre el ser humano:

    "El hombre puede vivir con dignidad incluso en las peores condiciones. Un niño minusválido que se desmaya tras una crisis epiléptica conserva su dignidad. Me gustaría escribir sobre esa dignidad. Para mí hay dos tipos de hombres: los que saben conservar su dignidad pase lo que pase y los demás."
    Kenzaburo Oé para Le Monde, aňo 1994

    En cuanto a la poligamia, que forme parte del instinto natural, que por definición obedece al pricipio de perpetuación de la especie y la supervivencia, no me parece razón suficiente para etiquetarlo como "bueno" o "malo". La naturaleza también puede ser tremendamente cruel a veces y me parece que la libertad personal de decidir y sentir está por encima de estas consideraciones. A mi personalmente no es algo que me pida el cuerpo. Cuando estoy a gusto en pareja, prácticamente deja de interesarme el resto, pero en cualquier caso, me parece algo estupendo siempre que sea libremente acordado por ambas partes. Lo malo aquí es cuando existe imposición y/o engaňo.

    Abrazos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tengo que reconocer mi ignorancia respecto a Kenzaburō Ōe. Me gusta esa frase.

      Yo soy de los que se sienten monógamos cuando están enamorados, pero tengo clara nuestra naturaleza polígama y creo que el concepto de fidelidad tal como se plantea en nuestra sociedad va contra natura. Por una parte porque para mí el sexo, el amor y el enamoramiento són cosas completamente distintas, y por otra porque me parece que ese sentimiento monógamo que me acompaña durante el enamoramiento es fruto de la educación que hemos recibido.

      Muchas gracias por la aportación de tu comentario.

      Un abrazo.

      Elimina
  5. Bueno Peace, para mi es un error hablar de naturaleza humana en términos tan absolutos. Uno puede hablar de su propia naturaleza, o de la realidad de la mayoría, pero generalizar como tu has hecho, es negar la posibilidad de que otro pueda tener una naturaleza distinta, o peor aún, definirlo como "contra natura".
    Desde el punto de vista que expones, se supone que la naturaleza humana también es que los machos quieran aparearse con las hembras, y desde luego a mi se me educó siguiendo fielmente estos criterios, sin embargo fue mi propia naturaleza la que se rebeló en contra. No me gusta pensar que hay algo erróneo o antinatural en ello.
    En cuanto a mis sentimientos monógamos, pienso que si tal y como tu dices, fuesen consciente o inconscientemente fruto de alguna imposición social, por lógica, yo debería sentir algún tipo de rechazo moral hacia la poligamia, y no es así. Como dije, me parece algo estupendo para quien lo quiera, es sólo que a mi no es algo que me apetezca.

    Abrazos

    ResponElimina
    Respostes
    1. No soy yo quien afirma la naturaleza poligàmica del ser humano, sino que es algo que sale de la psicología y la sociología. Y como ya digo en estos momentos yo "la tengo clara" esa idea... Si no me equivoco la monogamia tiene su origen en la cultura griega, aunque el patriarcado sea anterior.

      Muchas gracias de nuevo por aportar tu comentario.

      Un abrazo.

      Elimina