Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

divendres, 5 de setembre de 2014

La cara

[Entrada 60]

La cara


Tot i que a les xarxes no en fem ús, les persones quan ens comuniquem a més d'usar les paraules usem el nostre cos. D'això que expressem amb el cos, unes vegades acompanyat de paraules, altres no, en diem comunicació no verbal. Aquesta comunicació no verbal se centra força en la nostra cara, tot i que el moviment de les mans que tant usem els mediterranis o la actitud de la resta del nostre cos també expressen coses. De la cara destaquen els ulls i la boca. Així, per exemple amb els ulls: Mirar amb els ulls mig aclucats, arrufar el nas i baixar les celles indica disgust o incomoditat. Les pupil·les es dilaten en veure una cosa que ens agrada i es contrauen quan no ens agrada. Quan estem entusiasmats obrim els ulls com plats. Les celles lleugerament arquejades són un signe de sentiments positius. El ritme del nostre parpelleig augmenta quan estem excitats, preocupats o nerviosos.

Amb la boca a més parlar també expressem altres coses. Així: La tensió o la inquietud fa que ens mosseguem els llavis i que desapareguin del rostre. Arruguem els llavis quan estem en desacord o quan estem pensant una possible alternativa. Passar la llengua pels llavis mostra un comportament apaivagador que tendeix a calmar, tot i que aquest gest...

Però a més de la cara podem usar el front (arrugant-lo de diferents formes) i el nas (eixamplant-ne el forats o arrugant-la)... Tot plegat ens deixa ben clar que la cara és el centre més important de la comunicació no verbal.

Un psicòleg nord-americà, Albert Mehrabian, va avaluar en només un 7% la incidència de la paraula en la capacitat d'influir en els altres. La importància de la comunicació no verbal, però, puja fins a un 55%. I aquí la cara juga un paper vital. Un gest pot anul·lar de cop un discurs ple d'arguments. Fins i tot he sentit afirmar en algun expert que quan mentim fem un gest quasi imperceptible a la cara que no és difícil de detectar.

La lectura de rostre s'ha practicat durant milers d'anys. A la Xina anterior a Confuci, fa uns 2.500 anys, la lectura del rostre era una professió. En la mateixa època, Pitàgores va iniciar a la Grècia clàssica l'estudi de la fesomia i l'aplicava a la tria dels seus deixebles.

Afirmen que de la mateixa manera que tries la teva roba i indumentària en funció de l'activitat que vas a fer i de la imatge que vols donar, també tries la cara, en diuen la cara social. Afirmen que no fas la mateixa cara quan estàs sol que quan estàs amb companyia i que a més aquesta cara depèn de qui és la companyia...

Sense oblidar que es diu que "la cara és el mirall de l'ànima" els experts en aquests temes afirmen que la cara és com un "curriculum vitae" i que a partir dels 40 anys tenim la cara que ens mereixem, que sobre la base de l'herència genètica hem anat modelant una fisonomia que reflecteix la nostra forma de ser, de forma que hi ha qui ha assegurat que a la cara hi resideix l'essència de la persona.

Potser per això alguns som cada dia més guapos, la maduresa ens embelleix... Hahahaha...

Una abraçada.






La cara


Aunque en las redes no lo usemos, las personas cuando nos comunicamos además de usar las palabras usamos nuestro cuerpo. De lo que expresamos con el cuerpo, unas veces acompañado de palabras, otros no, le llamamos comunicación no verbal. Esta comunicación no verbal se centra básicamente en nuestra cara, aunque el movimiento de las manos que tanto usamos los mediterráneos o la actitud del resto de nuestro cuerpo también expresen cosas. De la cara destacan los ojos y la boca. Así, por ejemplo con los ojos: Mirar con los ojos entornados, fruncir el ceño y bajar las cejas indica disgusto o incomodidad. Las pupilas se dilatan al ver algo que nos gusta y se contraen cuando no nos gusta. Cuando estamos entusiasmados abrimos los ojos como platos. Las cejas ligeramente arqueadas son un signo de sentimientos positivos. El ritmo de nuestro parpadeo aumenta cuando estamos excitados, preocupados o nerviosos.

Con la boca además hablar también expresamos otras cosas. Así: La tensión o la inquietud hace que nos mordamos los labios y estos desaparezcan del rostro. Arrugamos los labios cuando estamos en desacuerdo o cuando estamos pensando una posible alternativa. Pasar la lengua por los labios muestra un comportamiento apaciguador que tiende a calmar aunque también a provocarese gesto...

Pero además de la cara podemos usar la frente (arrugando-la de diferentes formas) y la nariz (ensanchando su agujeros o arrugando-la) ... Todo ello nos deja bien claro que la cara es el centro más importante de la comunicación no verbal.

Un psicólogo norteamericano, Albert Mehrabian, evaluó en sólo un 7% la incidencia de la palabra en la capacidad de influir en los demás. La importancia de la comunicación no verbal, sin embargo, sube hasta un 55%. Y aquí la cara juega un papel vital. Un gesto puede anular de golpe un discurso lleno de argumentos. Incluso he oído afirmar a algún experto que cuando mentimos hacemos un gesto casi imperceptible en la cara que no es difícil de detectar.

La lectura de rostro se ha practicado durante miles de años. En la China anterior a Confucio, hace unos 2.500 años, la lectura del rostro era una profesión. En la misma época, Pitágoras inició en la Grecia clásica el estudio de la fisonomía y la aplicaba en la elección de sus discípulos.

Afirman que de la misma forma que eliges tu ropa e indumentaria en función de la actividad que vas a hacer y de la imagen que quieres dar, también eliges la cara, la llaman la cara social. Afirman que no pones la misma cara cuando estás solo que cuando estás en compañía y que además esa cara depende de quién es la compañía ...

Sin olvidar que se dice que "la cara es el espejo del alma" los expertos en estos temas afirman que la cara es como un " curriculum vitae" y que a partir de los 40 años tenemos la cara que nos merecemos, que sobre la base de la herencia genética hemos ido modelando una fisonomía que refleja nuestra forma de ser, de forma que hay quien ha asegurado que en la cara reside la esencia de la persona.

Tal vez por eso algunos somos cada día más guapos, la madurez nos embellece... Jajajaja...

Un abrazo.

2 comentaris:

  1. Un tema interessant i fascinant, Josep, i més amb el "misteri" afegit de que el llenguatge facial traspassa freqüentment la frontera entre el racional i l'inconscient. Jo tinc els ulls grans i la boca gran, i per a mi és molt difícil dir el contrari del que penso, ningú em creuria, hahaha. D'altra banda, conec a persones que es posen vermells amb facilitat, i per a ells això és un autèntic problema de comunicació. Penso també que aquest llenguatge va existir molt abans que el llenguatge parlat, perquè ho aprenem i fem servir de manera intuïtiva des de nadons, i és universal. Però, amb l'edat, anem aprenent a "llegir" les cares amb més encert. I, amb una certa experiència vital, endevinem coses de persones desconegudes des que les mirem per primera vegada: "Aquest té cara de capellà, ... aquest és un catet, ... aquest és una bona persona"... Encara que òbviament no és una ciència exacta. Un altre misteri, per a mi, és el cas de persones que menteixen descaradament, una i altra vegada, la seva cara els delata, les seves paraules són maldestres i es contradiuen. I, no obstant això, hi ha persones que es creuen tot el que diuen. No ho entenc, Josep, no ho entenc. Una forta abraçada.

    ResponElimina
  2. Com sempre ets capaç d'afegir als meus texts tot d'informació addicional que els enriqueix abastament.

    Jo sóc dels que es posen vermells, segons les circumstàncies, en la meva adolescència i joventut em va causar més d'una situació complexa. Ara, encara em passa alguna vegada, però ja he après donar-li la volta.

    Això de perquè ens creiem en aquests engalipadors que menteixen tan descaradament també és un misteri per a mi... Naturalesa humana?

    Moltes gràcies per l'aportació del teu comentari.

    Una abraçada.

    ResponElimina