Avís | Aviso

Avís | Aviso
=> Versió en català (la primera part de l'entrada)
=> Versión en castellano (a continuación del texto catalán)

dissabte, 8 de març de 2014

La dona del Cèsar --- La mujer del César

[Entrada 33]

La dona del Cèsar


Sempre m'han dit que la dona del Cèsar no només ha de ser casta, sinó que, a més, ha de semblar-ho. Ja sé que el que vull dir li farà mal en algun dels meus lectors, em sap greu per tu, però això en política és així i s'ha d'aplicar a tots els polítics del món si volem que la gent hi pugui seguir creient. En la majoria dels països del centre i del nord d'Europa (amb això he exclòs en concret a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) quan hi ha dubtes raonables sobre l'honestedat d'un polític aquest dimiteix i desapareix per sempre mai més de la escena política encara que després els tribunals el declarin innocent. Els dubtes sobre la seva honestedat l'incapaciten "de facto" per a qualsevol càrrec polític. Té més credibilitat, en aquests casos, un delinqüent penedit, com pot ser un terrorista, que algú que s'ha aprofitat en el seu benefici, o en el del seu partit, del seu poder o de l'erari públic.

No actuar així, fa perdre la confiança de la població en les institucions a qui ha confiat la gestió de l'estat i del bé comú. Potser no sigui cert que aquest senyor hagi fet o deixat fer (consentit) tal cosa, però aquestes coses, el fet de no dimitir, són les que fan creure a la població que tots són una grapat de corruptes, que uns es tapen als altres i que això no té solució. No parlo només del cas Bárcenas on la implicació de tota la cúpula del PP per activa o per passiva és més que evident (Sr. Rajoy, a tot el món democràticament seriós quan algú és enganyat per una persona en la que ha dipositat la seva confiança, dimiteix), és que ja ho haria hagut de fer en Pujol quan el cas de la Banca Catalana, la cúpula del PSC i PSOE en el cas FILESA, etc. La llista és massa llarga i inclou a gent de tots els partits que han ostentat el poder en algun dels àmbits de l'estat, sigui municipal, estatal, o autonòmic. I la desvergonya és total quan algú, que va arribar a ministre del govern central, es va atrevir a afirmar que s'havia posat a la política per enriquir-se i no va ser ni tan sols amonestat pel seu propi partit.

Si es vol que la gent torni a confiar en els polítics, per favor, poseu-los-li fàcil.

Una abraçada.






La mujer del César


Siempre me han dicho que la mujer del César no sólo debe ser casta, sino que, además, debe parecerlo. Ya sé que lo que quiero decir le hará daño a alguno de mis lectores, lo siento por ti, pero eso en política es así y se debe aplicar a todos los políticos del mundo si queremos que la gente pueda seguir creyendo en ellos. En la mayoría de los países del centro y del norte de Europa (con esto he excluido en concreto a Portugal, Italia, Grecia y España) cuando hay dudas razonables sobre la honestidad de un político este dimite y desaparece para siempre jamás de la escena política aunque luego los tribunales le declaren inocente. Las dudas sobre su honestidad le incapacitan "de facto" para cualquier cargo político. Tiene más credibilidad, en estos casos, un delincuente arrepentido, como puede ser un terrorista, que alguien que se ha aprovechado en su beneficio, o en el de su partido, de su poder o del erario público.

No actuar así, hace perder la confianza de la población en las instituciones a quienes ha confiado la gestión del estado y del bien común. Quizás no sea cierto que este señor haya hecho o dejado hacer (consentido) tal cosa, pero estas cosas, el hecho de no dimitir, son las que hacen creer a la población que todos son un puñado de corruptos, que unos se tapan a los otros y que esto no tiene solución. No hablo sólo del caso Bárcenas donde la implicación de toda la cúpula del PP por activa o por pasiva es más que evidente (Sr. Rajoy, en todo el mundo democráticamente serio cuando alguien es engañado por una persona en la que ha depositado su confianza, dimite), es que ya lo habría tenido que hacer Pujol cuando el caso de la Banca Catalana, la cúpula del PSC y PSOE en el caso Filesa, etc. La lista es demasiado larga e incluye a gente de todos los partidos que han ostentado el poder en alguno de los ámbitos del estado, sea municipal, estatal, o autonómico. Y la desvergüenza es total cuando alguien, que llegó a ministro del gobierno central, se atrevió a afirmar que se había puesto en la política para enriquecerse y no fue ni siquiera amonestado por su propio partido.

Si se quiere que la gente vuelva a confiar en los políticos, por favor, pónganselo fácil.

Un abrazo.

18 comentaris:

  1. Yo creo k esto es un problema,k tiene muy dificil solucion,esta clarisimo k todos los paises donde se producen este tipo de hechos,son paises en los k historicamente la poblacion ah estado acostumbrada a vivir largos periodos de dictadura como España con Franco,Italia con Musolini o Portugal con Salazar,haciendose sumisos como corderitos ala corrupcion de sus goviernos.Si uno se fija bien este patron se repite una y otra vez en los paises en los k la democracia verdadera nunca ah llegado a implantarse plenamnete.Es duro reconocerlo pero yo creo k a nuestra sociedad le falta mucho camino para poder comparase con nuestro vecinos del norte de los pirineos,y en lo k los ciudadanos no demos la buelta ala tortilla y promovamos un cambio social de 360º,el problema endemico del cosentimiento politico k padecemos,se repetira una y mil veces govierne el partido k govierne.

    Besitosss !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si tienes razón o no, aunque todo indique que puedes tenerla, puesto que en los países con democracias consolidadas que no han sufrido dictaduras, como Inglaterra o Holanda, también tienen corrupción, aunque no intenten taparla como sucede aquí, llegando al extremo de interferir en el poder judicial...

      Muchas gracias por la aportación de tu comentario.

      Un abrazo.

      Elimina
  2. ¡AMÉN! A Juanjo.Madrid le diría que llevamos con elecciones libres más tiempo que el que estuvo Franco en el poder; y, el cambio social de 360º se produce cada vez que vamos a las urnas, pues la corrupción no castiga en las urnas y TODO SIGUE IGUAL: 360º es un giro completo para quedar igual ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lamento tener que recordarte que la "partitocracia" imperante en el país está algo lejos de una democracia real. Las singularidades del sistema español nos han llevado donde estamos... Un país donde todos los partidos con poder real están implicados en procesos judiciales que se eternizan y en el que ninguno de los implicados dimite... Donde se considera que la corrupción es algo inevitable y se toman medidas ridículas para intentar paliarla, medidas que no se cree ni quien las propuso.

      Muchas gracias por la aportación de tu comentario.

      Un abrazo.

      Elimina
    2. AMÉN = ASÍ SEA (del hebreo).

      Los males de la partitocracia; no se solucionan con dimisiones; pues, a rey muerto, rey puesto; y, las estructuras corruptas, SIGUEN.

      En ese sentido siempre me ha gustado, por lo que veo en las películas, lo desconozco realmente, el sistema USA: el equipo electoral se constituye para cada elección. También se le pueden encontrar peros, como la necesaria existencia de "lobyes " que generen opinión, trabajen líneas de actuación, ideas..., pero es lo que siempre he dicho: la democracia, pura y dura, como institución humana, no existe, NO ES PERFECTA; pues el ser humano no es perfecto; y poner de acuerdo libertades individuales.... Siempre, a la democracia, se le pone "apellido": representativa, censataria...; y, hasta el mismísimo franquismo tenía "democracia"; la ORGÁNICA; en que a todas las estructuras se accedía por votación; de una "terna"; terna, de la que el órgano superior debía elegir e incluso tenía derechos de veto, rechazándola, para que se volviera a ELEGIR otra... DEMOCRACIA

      Elimina
    3. De eso me quejo, de que la "partitocracia" imperante se carga el efecto regulador de la democracia y en concreto ayuda a la consolidación de la corrupción.

      Elimina
  3. Jo crec que en aquest problema hi ha dos culpables, Josep: els polítics que no tenen vergonya, i una part de l'electorat (no tot) que ho consent. En el regne d'Espanya un polític que ha estat enxampat amb les mans a la massa es pot presentar a les eleccions i guanyar-les per majoria. I, d'això podem estar segurs, les eleccions són netes a Espanya. L'origen d'aquest cambalache crec que està en que no hi ha cultura democràtica, els mateixos partits ni la tenen en la seva organització interna. I així tenim ho que tenim. Òbviament, això té solució, començant per escombrar del poder als partits que tenen segrestada la nostra sobirania. I cultura, més cultura. Una forta abraçada, Josep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord en això de una bona part de la culpa es també de l'electorat i la seva manca de cultura democràtica ja que la cultura democràtica del país és ben penosa, tan dels ciutadans com dels polítics.

      A més. crec que el sistema espanyol té defectes greus i que dóna un poder excessiu als partits, més ben dit a les seves cúpules, com ja vaig dir en el meu text sobre la "partitocràcia" que vaig titular "Democràcia?".I està clar, que aquests partits han aconseguit que tots aquests casos de corrupció siguin poc més que paper mullat, que és com donar-li validesa a la corrupció imperant.

      Moltes gràcies per l'aportació del teu comentari.

      Una abraçada.

      Elimina
  4. Ay, Josep, Josep... Será que 'mal de muchos, es consuelo de tontos...???'

    Te estás 'quejando de lleno'... jeeeeee...

    Imaginate que te estás quejando de la 'corruptela' política española e italiana, cuando en la Argentina, el 90% del total de la población, descienden de italianos (50%) y españoles (40%).

    Esto te explica, el por qué ocupamos los primeros puestos de los países más corruptos del mundo...??? Claro que para mala suerte de nosotros, otras nacionalidades (Menen -sirio/libanés- y Kirchner -alemán-), se adhirieron rápidamente a la corrupción que hoy en día nos consume como país y como sociedad.

    Besos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lamentablemente me parece que en estas cosas estáis mucho peor vosotros que nosotros, lo cual no quiere decir que me alegre, sino al contrario que me llena de pena que el mundo esté así.

      Muchas gracias por la aportación de tu comentario.

      Un abrazo.

      Elimina
  5. Jo fins fa no gaire encara creia en la democràcia com a eina útil, tot i que de cada vegades veig que les grans companyies en fan un monopoli major, que els partits beneficien aquestes empreses a canvi de grans adventatges i que la democràcia liberal ha aportat més aviat només canvis favorables a la burgesia, ja que de cada vegada es fa palés que els drets només són per ells, que poden parlar bé d'una o altra dictadura i quedar tan amples quan hi ha gent que per fer-hi l'analogia de les polítiques actuals amb el règim franquista ja està anant a la presó. Qualsevol cosa és censurada però no se censuren els responsables de la pèrdua de les llars de tantes persones amb els desnonaments, sinò els que se queixen. Evidentment, això s'incrementa de manera seriosa a les institucions espanyoles. I no es salva gairebé ningú, clar és que hi ha alternatives que es dilueixen pel desgast que produeixen els mitjans de comunicació i la demagògia que es fa en contra d'aquests.

    Ho veig magre que des del liberalisme s'arribi a produir una veritable situació de democràcia no només a Espanya sinó arreu del món. En un món en el que prima més el dret "humà" a la propietat privada que el dret a la vida (Si us val com a exemple teniu les darreres guerres perpetrades pels Eua com a evidència) no pot arribar-se a una situació per a mi desitjable, que l'estat estigui a favor del ciutadà i no a l'inrevés.

    La conclusió, tot i que el cos de l'argumentació pot semblar una mica encargolat és que amb una democràcia liberal la corrupció és present necessàriament. L'únic que passa és que aquí els polítics poden fer el que els rondi pel gran desinterés per la política existent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. CONTRADICCIÓ EN TERMES!: l'Estat, que es un QUELCOM: un abstracte indeterminat; no pot estar a favor del ciutadà, que es un QUI: un concret determinat. I així, s'arriva a pensar, a algú li traiciona el subsconcient i fins hi tot ho diu: "el dinero público no es de nadie".

      Es precisament a les estructures regides per la llibertat personal, on es poden identificar, publicitar i rebutllar els abusos del sistema; amb més o menys celeritat, encert o eficacia; però no s'amagan.

      Elimina
    2. Estimat @Bactèria, saps que compartim aquesta certesa de què el sistema no és ni tan sols bo, però crec que és el menys dolent dels sistemes existents creats sobre una base de desigualtat social i sotmetiment i que el que volen és mantenir-los, perpetuar-los.

      Dic que no és ni tant sols bo perquè permet que qualsevol que es faci amb el poder el degradi, el corrompi i el transformi en més inequitatiu encara. L'ultraliberalisme, amant de les dictadures com les que va implantar a Xile o a Argentina, s'està transformant en un dels gran enemics de les democràcies occidentals. Només cal veure el que estan fent aquí...

      Moltes gracies per l'aportació del teu comentari.

      Una abraçada

      Elimina
    3. @Betulo el sistema per ser consistent hauria de garantir-se a si mateix, evitant que pugui ser degradat o corromput, a més de garantir la llibertat individual de TOTES les persones, de tots els pobles i d'assegurar l'equitat

      Elimina
  6. No sé qui va dir: "el poder corrompe"; posteriorment, els àcrates, el completaren amb: "el poder absoluto, corrompe absolutamente"; soposo que fent referència al Rei Sol amb allò de: "El Estado Soy Yo". La llibertat personal, aquí es la cuestión; les persones davant de les estructures, els sistemes; y, com que les persones, son socials per natura, vetllarán millor per depurar excesos que no pas "ens" impersonals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi ha ens, sinó persones. Som les persones les que fem els ens i aquests funcionen (o no funcionen) segons la voluntat de les persones que els integren.

      És la unió de les persones la que fa la força, front a la dispersió i l'individualisme que ens afebleix davant les agressions de tercers.

      Avui en dia es coneixen prou bé els mecanismes per lluitar contra la corrupció, però cal voluntat per aplicar-los correctament.

      Elimina
    2. UHMMMM... t'has tornat lliberal?

      Elimina